dilluns, 19 de juliol de 2010

Davant la pregunta: Esquerra pactarà un altre cop amb el PSC

Bona pregunta. A més, aquesta pregunta se la fa tothom i no hi ha una resposta única.

Com bé saps la llei electoral catalana estableix que no forma govern aquella llista més votada si no la que pacta abans. Així doncs, nosaltres no votem el President de Catalunya si no els diputats i les diputades al Parlament. Aquest òrgan és el que en última instància té el poder per triar el President de la Generalitat en majoria absoluta (més de la meitat de l’hemicicle) o, si s’escau, en majoria simple (el més votat encara que no sigui més de l’hemicicle).

L’any 2003, el govern de Catalunya estava molt debilitat ja que durant 23 anys s’havia anat pactant amb el govern central a canvi de... (ben bé no ho sé). Al govern espanyol governava un PP molt radical que no parava d’agredir els interessos de la nació catalana. El panorama resultant de les eleccions al Parlament donava la presidència de la Generalitat a CiU ja que era la llista més votada (com bé ens recorden cada dia) i augurava 4 anys més d’immobilisme i pactisme.

Va ser llavors quan tres forces d’esquerra (PSC, esquerra i ICV – EUiA) van sumar els vots dels seus diputats i les seves diputades per treure Catalunya d’aquell atzucac. En aquell moment es va decidir prioritzar l’eix d’esquerres per sobre de l’eix nacional. Així es va signar el Pacte del Tinell, el primer pacte a la història de Catalunya que marcava tres forces d’esquerres al govern.

Des d’aquell dia, les tres forces es van posar a treballar en sentits diferents i amb les seves pròpies reivindicacions. Esquerra, per la seva part, va agafar les conselleries cabdals que li permetrien començar a construir unes estructures nacionals per fer front a les necessitats reals del país (Educació, vicepresidència, innovació, governació...). Des d’aquell mateix moment es va començar a bastir a Catalunya allò que durant 23 anys ningú havia fet. No obstant, les utopies no existeixen i això va passar de la mà de l’estatut: el Parlament de Catalunya va designar una comissió redactora per establir un nou estatut d’autonomia al capdavant de la qual hi havia en Joan Ridao. Des d’esquerra sempre vam pensar que era insuficient ja que Catalunya necessita molt més que sentir-se una mera autonomia d’espanya. En aquest sentit, i com bé recordaràs l’any 2006 esquerra va dir NO a l’estatut. En pocs dies després el President de la Generalitat va cessar a tots i cada un dels consellers i conselleres i càrrecs d’esquerra al govern. En aquest moment, malgrat digui la gent, esquerra va prioritzar l’eix nacional per sobre de tot. L’Estatut, com s’ha demostrat, va ser insuficient.

Poc després, es van tornar a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. Els tres partits seguien sumant majoria i es va prioritzar, un cop més, l’eix d’esquerres. A més, esquerra havia començat al Parlament i al Govern una tasca que s’havia de continuar. Allò sí que va ser un cop d’efecte ja que per primera vegada a la història, hi havia un president nascut fora de Catalunya (model d’integració que ningú més havia fet) i no formava part de les grans famílies burgeses catalanes (ni Tarradellas, ni Pujol, ni Mas...). Era una persona del poble que, teníem la seguretat que treballaria per la terra que li havia donat tot. En aquest sentit, esquerra va tornar a agafar conselleries cabdals per a la construcció nacional: innovació, acció social, governació...

Fent balanç dels set anys al govern es podria dir que esquerra ha dotat Catalunya d’unes infraestructures que mai abans no havia tingut; d’un sentiment nacional mai pensat (ho vam poder veure el passat 10 de juliol); hem dotat d’una protecció jurídica Catalunya ja que hem aprovat moltes més lleis que en 23 anys no s’havien ni pensat (hem blindat la immersió lingüística, hem portat la llei de dependència, hem canviat el model territorial ajustant-lo a les necessitats del territori; hem aprovat la llei de signes catalana...)

En definitiva, hem donat a Catalunya unes coses que li pertoquen per justícia i hem bastit el territori de més eines per poder fer front als seus problemes reals ja que no tot es decideix des d’un punt.

Ara, ens tornem a trobar en el mateix lloc: hem fet molta feina però cal que en fem més. La sentència del TC posa en dubte tota la feina feta durant tots aquests anys i això perilla. Ara toca reflexionar i pensar sobre si ens interessa més el seguidisme i el partidisme de CiU o si ens interessa més la feina de formiguetes que està fent esquerra des del govern ? En aquest sentit, i en un exercici de democràcia increïble esquerra ha posat l’abast de TOTA la població el seu programa electoral per tal que, qui vulgui, hi pugui introduir les esmenes que vulgui.

Però aquesta vegada juguem amb una cosa nova: el President del partit, en Joan Puigcercós ha dit que no pactarà amb ningú que no sigui capaç de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya.

També, crec, hem de ser realistes i hem de tenir en compte dos factors:

- El sentiment independentista a Catalunya només és del 23%. I esquerra no és la força més votada. Si hem pogut fer tanta feina amb els 20 i escatx diputats i diputades, el dia que tinguem majoria absoluta, Catalunya tornarà a ser rica i plena.

- L’espectre de votants que té esquerra inclou molts pensaments i molts sectors. Fixa’t que faci el que faci esquerra, sempre té veus contràries. Per contra, faci el que faci la dreta a tothom li sembla bé. Recorda que, com diu la gent, la dreta vota en massa.

Cap comentari: