La renovació d'ERC. Primera fase.

El superdissabte ha passat. Hem esvaït alguns dubtes i hem confirmat algunes diferències internes.

Per un costat tenim uns guanyadors: els dos Joans (Puigcercós i Ridao) que són les persones que en forma més nombrosa han estat triades per dirigir el partit els propers quatre anys. No era aquesta la meva opció, els que heu anat seguint aquest bloc ho sabeu sobradament, però ha estat l'opció guanyadora i per tant els he de reconèixer el mèrit de la victòria.

Però els resultats ens deixen moltes més dades. Força a prop dels guanyadors s'ha produït un empat tècnic entre la candidatura de Reagrupament i la d'ERCFutur, quedant segon l'altre Joan (en Carretero) i tercer l'Ernest Benach. En quant a la secretaria general s'ha capgirat aquest resultat essent segon el Rafel Niubó i tercera la Rut Carendell.

Esquerra Independentista ha estat per mi el perdedor clar de les eleccions. És evident que com a opció crítica la militància ha optat per triar la candidatura de Reagrupament.

Si mirem els resultats per comarques veiem que les votacions s'han fet de forma molt diferent arreu del territori i això és significatiu de què la cohesió territorial del partit s'haurà de treballar i molt en el futur, per no convertir ara el partit en un regne de taifes i d'"...istes".

Ara resta tota la segona fase d'aquesta esperada renovació d'ERC. Els guanyadors (Puigcercós i Ridao) tenen una setmana per intentar unir forces amb aquells que han obtingut un ampli suport (ERCFutur i Reagrupament, segons el meu parer), per arribar a una proposta d'executiva que realment representi una majoria absoluta dins del partit. Una executiva que haurà de ser aprovada per majoria en el Congrés, dissabte que ve. A més també haurem d'aprovar els estatuts del partit, el document d'estratègia política i votar a favor o en contra de les esmenes presentades. Un cop fet tot això, que no és poc, haurem de donar per tancat tot el procés i acceptar el que entre tots i totes haurem decidit.

El resultat d'ahir, d'entrada, pot semblar molt continuísta. Però crec que tots els que s'han presentat són conscients de que ERC ha de canviar moltes coses, especialment en clau interna.

Pel que fa a romandre en el govern de la Generalitat o no, sembla també prou clar que l'opció triada per la gent és la de conservar el tripartit. Això també ens treu del damunt una patata calenta important, que ara passa a mans d'altres formacions. Si ERC trenca el tripartit, serà per motius aliens a ERC. Les causes que poden forçar una crisi greu en el govern de Catalunya estan en mans de les decisions que es prenguin a Madrid: recurs del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, el finançament, el traspàs de rodalies, els papers de Salamanca, la publicació de les balances fiscals (per cert ja s'ha superat el termini que el mateix Zapatero va fixar, sense acomplir-ho), etc.

La primera fase ja és completa. Dissabte vinent, la segona fase.

Les ‘capelletes’ d’Esquerra

No hi ha res pitjor en una colla d’amics o en un club o en qualsevol organització que quan es fan capelletes, és a dir, quan es comencen a reunir-se un petit grupet de manera més o menys amagada dels altres. És el principi de la fi de l’harmonia i del bon funcionament del grup.

Normalment aquestes capelletes són promogudes per un individu amb certs dots de lideratge però no prou valent per enfrontant-se directament a tot el grup.

Moltes vegades, aquestes capelletes mai no actuen de cara, sinó que es dediquen a conspirar.

Quan he llegit el document filtrat a l’Avui de Joan Puigcercós amb el nom Apunts de campanya, he pensat: renoi!, ara sí que ho tenim clar; si guanya mai no podrem recuperar la confiança dels nostres ciutadans.

Des de fa temps, potser des del primer dia que en Colom va marxar, a ERC es van començar a formar les capelletes d’en Puigcercós i d’en Carod. Al principi n’hi havia molts que no eren de cap capelleta, només pensaven en el partit; però a poc a poc, amb la dinàmica típica d’intercanvis de favors, els militants actius que volien fer carrera es van haver d’alinear en alguna de les capelletes o bé quedar-se fora de poder presentar-se en cap llista, ja sigui de col·locació o electoral, independentment de la seva vàlua.

Lògicament, en el moment que ERC va tocar poder, aquesta dinàmica va accentuar la competitivitat entre les dues capelletes per veure qui podia aconseguir millors tractes amb els seus fidels. En tenim molts exemples, però un dels darrers ha estat el cas de l’Elisenda Paluzie, que malgrat la seva competència en economia i l’esmena aprovada en la Conferència nacional de l’octubre d’incorporar membres de les entitats sobiranistes a les llistes electorals, va ser boicotejada per ser nova i no formar part de cap capelleta.

Tota aquesta competència entre les capelletes ha arribat ara al punt àlgid; ara, en aquest procés congressual, cadascuna de les capelletes sap que si perd, tot l’entramat de favors i contrafavors s’anirà en orris. Per això, segons diuen ells mateixos, hi pot haver moltes represàlies entre tota aquesta xarxa d’amiguisme i clientelisme. La candidatura Benach-Niubò, que com a membres de l’executiva deuen conèixer molt aquesta manera de gestionar el partit, per això, segons diuen, només presentarà les mínimes necessàries i han demanat que és cremin les signatures perquè no hagi cap possibilitat de fer “llistes negres”!.

La batalla entre ells és a mort.

El document Apunts de campanya del diari Avui no ho explica tot, només hi surten quatre detalls, però per mi, el més obscè tal com en Joan Carretero ho ha qualificat, és que en Puigcercós no dubta a voler fer fora la Maria Llansana no perquè no sigui bona en la seva feina, sinó perquè va donar suport al Carod! En Puigcercós ens està dient que el que importa no és la capacitat i l’experiència de la persona elegida per a un càrrec; només cal que sigui fidel a ell.

Encara més, també diu en Joan Puigcercós que la campanya que han fet en les darreres eleccions ha estat molt dolenta, diu que ha estat “marciana”, però renoi, Puigcercós!, que el cap de llista era en Joan Ridao, el que ara és presenta juntament amb tu com a secretari general!

¿Ens estàs dient que en Joan Ridao ha fet una campanya tan pèssima que ens ha fet perdre 360.000 vots?

¿O vols dir amb això que en Joan Riado no té cap culpa de la campanya tan “marciana” que varen fer?

Aleshores, ¿qui en té la culpa? En Vendrell? Si és així, ¿què podem esperar d’un secretari general que és tan poc competent per no adonar-se de la “marciana” campanya que li estaven fent per a ell?

Però retornant al tema de la fidelitat abans de la competència, ¿com és que a en Vendrell, com a responsable final de les tres darreres campanyes electorals en què ERC ha perdut el 60% dels vots, no l’han fet dimitir? ¿No serà que, com els he sentit a dir a ells mateixos, són uns soldats d’en Puigcercós?

La veritat, no sé com podrem sortir d’aquesta situació. Tenim un partit on l’executiva està enfrontada per capelletes amb soldats disposats a morir matant pel seu líder, i mentrestant els militants ens mirem astorats com es pot dilapidar tan ràpidament tot el que hem guanyat en els darrers 10 anys.

Si no renovem ERC ara mateix amb la candidatura d’en Joan Carretero i la Rut Carandell, serà molt difícil que amb en Puigcercós-Ridao o en Benach-Niubò puguem tornar a convèncer els 350.000 votants que ens varen donar la confiança. Si entre ells mateixos ja no se’n tenen!

RENOVEM ERC. ARA PODEM!