diumenge, 6 d’abril del 2008

Una tria que ens afebleix, o una oportunitat per enfortir?

El llibre Les identitats que maten, de l’autor Maalouf, Amin, ens parla que les persones que es veuen obligades a prendre partit per només una identitat de les que tenen a causa dels seus orígens familiars, acostumen a tenir seriosos problemes que poden portar cap a un odi irracional vers les indentitats que han repudiat. També ens diu que si adjuntem a aquesta única tria d’indentitat un component religiós o ideològic, tenim un còctel explosiu que pot dotar l’individu d’una coartada moral per cometre els pitjors crims als seus excompanys de la indentitat repudiada.

Fent una analogia amb el títol del llibre d’Amin Maalouf, crec que els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya ens trobem en una situació similar: l’obligació de triar entre diversos corrents per liderar el nostre partit pot comportar situacions d’enfrontament personals amb els altres corrents que no hem triat. I això encara pot ser més greu quan s’intenta barrejar components ideològics.

Per no caure en la situació descrita en el llibre “Les identitats que maten”, faig una crida a tots els militants i sobretot als màxims representants de cadascun dels corrents que actualment hi ha al partit perquè no caiguin en el parany que només hi pot haver un vencedor i tot els altres són els vençuts; no deixem que la tria que hem de fer en aquest congrés d’ERC ens afebleixi.

A Esquerra Republicana de Catalunya tenim una pluralitat d’opinions però no oblidem que tots els militants hem promès acatar el que diuen els estatuts d’ERC i que estem plenament d’acord amb la declaració ideològica d’ERC.

Tots els militants dels corrents de Reagrupament.Cat o d’Esquerra Independentista o del sector del Carod o els que estan amb Puigcercós tenim la mateixa ideologia i creiem en la declaració ideològica d’ERC.

Ideològicament, ningú no pot posar en dubte que tots els militants d’ERC som d’esquerres, que som republicans i que som independentistes.

Tenim diferències, és clar, però sempre dins del marc ideològic que representen les tres sigles d’ERC.

Un pot ser dins de les esquerres, més socialista que socialdemòcrata, o més liberal que socialdemòcrata, però segur que a ERC no hi ha cap militant que sigui conservador o neoliberal capitalista.

Estic segur que tots els militants d’ERC som republicans i creiem en la igualtat total de drets i deures entre tots els homes, així com la llibertat individual i dels pobles a ser el que ells vulguin ser. Per mi és inversemblant que hi hagi militants d’ERC que creguin en la monarquia i el imperialisme.

Tampoc no em puc imaginar cap militant que no vulgui la independència de Catalunya.

Si hi ha algun militant que no pensi així, és que s’ha equivocat totalment de partit.

Per tot això, una vegada ha quedat clar que ideològicament tots els corrents que aspiren a liderar ERC són iguals, cal posar el debat d’aquest congrés d’ERC al lloc que li correspon.

En aquest congrés el que es vol definir és:

a) Quina és la millor estratègia per aconseguir els objectius d’ERC que tots compartim.

b) Quin model de partit creiem que és millor per poder dur a terme els objectius d’ERC que tots compartim.

c) Quins són els militants que millor ho poden dur a terme, començant primer pel màxim representant, el president d’ERC i pel que s’ha de cuidar de gestionar el partit, el secretari general.

d) Atesa la pèrdua substancial de suport de la ciutadania, quins són els canvis que s’han de fer per tornar a recuperar la confiança dels electors.

Així de fàcil, i no cal cercar tres peus del gat.

Però com podem anar veient amb les notícies que van sortint respecte a aquest congrés, sembla que hi ha perill de divisions i de confrontaments dins d’ERC. No ens equivoquem! Si ara a ERC hi ha aquesta aparent divisió no és per culpa dels ideals i els objectius que persegueix el partit, sinó que una part important de la militància no creu que l’actual direcció del partit estigui fent les coses correctament. Si els actuals dirigents d’ERC haguessin fet bé els deures que la militància els va encarregar ara fa 4 anys, estic segur que no ens trobaríem en aquesta situació en què ara ens veiem.

Pel bé del nostre partit, entre tots els militants hem de treballar, discutir, dialogar i escoltar-nos amb el cap fred i després triar segons el que pensem que és millor d’acord amb els punts esmentats abans. Jo tinc clar quina corrent tindrà el meu vot: la del Reagrupament.Cat amb Joan Carretero al capdavant.

Però malgrat que hi haurà un corrent que obtindrà més suport i d’altres que en tindran menys, de cap de les maneres no pot haver-hi només un guanyador i que tots els altres siguin els perdedors. Cada militant és una persona que lluita amb totes les seves forces i capacitats per ERC i cap militant sobra.

Després del congrés del juny, Esquerra Republicana de Catalunya ha de ser l’única guanyadora.

Que la tria ens faci més forts!

Manel Bargalló

"Des de l'Exili"