dilluns, 25 de febrer del 2008

Debat Solbes-Pizarro, dues cares de la mateixa moneda neoliberal i poc democràtic. Comptem el sou que ens retallen encobertament

Certament una televisió privada, legalment pot fer el que va fer, un debat que atii el bipartidisme espanyolista, tal com si només hi hagués dues opcions, quan l´arc parlamentari estatal, és infinitament mes ampli, per tant democràticament és una presa de pèl a la mateixa democràcia, com no, a l´"espanyola", i ja sabem que vol dir, quan convé s´ilegalitza per fer campanya, quan convé que apareix els de sempre. Si que interessa l´economia, si es confirma el share del 24% de televidents que el varen veure en algun moment, i crec que és degut a l´incertesa econòmica per la crisi internacional.
El fet que un 73% de la població estigui hipotecada, i molts amb l´aigua al coll, amb uns preus d´aliments bàsics pels núvols, mentre els beneficis empresarials i de les entitats financeres baten rècords, davant l´impassibilitat del PSOE, per activa i per passiva, rep la confirmació quan ambdós candidats a ministres espanyols no paren d´anunciar a noves rebaixes fiscals. A qui especialment, als rics, a través de rebaixes als impostos de societats. Els rics, cada cop més rics, i els pobres cada cop més pobres, PP-PSOE, així aguditzen la crisi de els classes mitges i baixes, que amb la delegació al BCE del preu de l´Euribor, aquest organisme "independent" , per tant sense control polític i per tant no democràticament elegit, com a eina del neoliberalisme per fer que els treballadors/es cada cop siguem més pobres, i els fons estructurals vagin a països de l´ampliació de la mateixa Unió Europea, perquè se´n beneficiin les multinacionals per deslocalitzar empreses amb països com el nostre, que no té un estat, sinó dos en contra, h tenim clar.
Però la pregunta clau que els faria a Solbes-Pizarro seria: pujarien el 2% d´IPC previst que proposen aprovar al govern estatal i que suposa la major pèrdua de poder adquisitiu encoberta als milions de treballadors? No cap dels dos, de ben segur, perquè així rendes salarials, del diferencial:
ESTATAL:4,3% (Inflació estatal) - 2% (previsió estatal) = 2,3% de pèrdua de poder adquisitiu, si no hi ha clàusula de revisió salarial.

CATALUNYA: 4,4% (Inflació Catalunya) - 2% (previsió govern estatal) = 2,4% de pèrdua de poder adquisitiu, si no hi ha clàusula de revisió estatal.
Per solucionar-ho: CONVENIS PROPIS CATALANS. Quants s´han fet els darrers 8 anys: 0 amb benedicció de CCOO-UGT, com a fidels col·laboradors a la pèrdua de poder adquisitiu per activa o per passiva amb el govern del PSOE. I PP, ja ho va dir el Pizarro: "Unidad de mercado", o sigui que convenis nacionals catalans, bascos o gallecs, res de res.
I Solbes, va arribar a dir, que amb ells la competitivitat havia pujat, però no va dir que a través de treball precari i fer competir amb més immigració per pressionar salaris a la baixa, tant PP com PSOE.
Si les dades de Solbes són certes, i el sou "mig" és de 24.000 euros, això deu comptar de mitja els milions d´euros que cobrava de "salari" al consell d´administració d´Endesa el propi Pizarro per puja la mitja seria una senzilla regla de tres:
Si la puja és del 2%, amb 24000 euros, i un treballador/a estatal hauria de cobrar un 4,3% = 104,3 x 24000 /102 = 24541,17 euros és el que hauria de cobrar amb inflació real estatal, i per tant a perdut: 24541,17-24000 = 541,17 euros menys gràcies a les politiques neoliberals de Solbes i les que faria Pizarro.
I un treballador català, si la puja és del 2%, amb 24000 euros, i un treballador/a català hauria de cobrar un 4,4% = 104,4 x 24000 /102 = 24541,17 euros és el que hauria de cobrar amb inflació real estatal, i per tant a perdut: 24564,7-24000 = 564,7 euros menys gràcies a les polítiques neoliberals de Solbes i les que faria Pizarro. Si multipliquem el diferencial que anem perden els darrers 25 anys, multipliquem cadascú ,i és aterrador, la competitivitat és guanya no en innovació sinó en retallades salarials.
Ens cal un marc català de relacions laborals i trencar amb la caixa única de la seguretat social i el mercat únic espanyol per reflexar la realitat sociolaboral i de preus propis, amb un banc públic català per ajudar les classes populars i desafavorides. Fins que no sentim això en campanya, els milions d´obrers catalans votaran polítiques que els aniran salarialment en contra, votant opcions de dretes econòmicament com PSC-CIU-PP.En lo fonamental, es posen d´cord a afavorir els poderosos, més enllà de l´estètica, encara que els mitjans no ho reflexin, no casualment.

divendres, 15 de febrer del 2008

Kosovo

Si no es produeix un avortament d'última hora, Europa parirà aviat un nou estat.

La criatura es dirà Kosovo.

Kosovo ocupa un territori que ve a ser com una tercera part del Principat. El país l'ocupen uns dos milions de ciutadans en la major part albanesos.

El camí fins el previsible nou estat ha estat dur i sagnant. Més si es té en compte que ja es venia de la tortuosa història de Iugoslàvia.

Kosovo és, d'alguna manera, el bressol nacional de Sèrbia. Tanmateix, els albanesos hi han viscut i han estat majoritaris des de fa molt de temps. Els albanesos la consideren històricament com una part d'Albània.

Pel que tinc entès, no es pot dir que existeixi el sentiment nacional Kosovar. Existeix, més aviat, el sentiment nacional albanès. Suposo que podria donar-se el cas que la independència de Kosovo fos el primer pas per la reunificació amb Albània. Ves a saber. Hi ha qui diu que el líders independentistes de Kosovo no només no volen unir-se amb Albània, sinó que, al contrari, aspiren a aconseguir una mena d'estat franc per als negocis i les finances internacionals.

Si les teories de Naomi Klein són certes, podria ser que Kosovo esdevingui efectivament això: un exemple de llibre d'estat capitalista i de lliure comerç. Un territori franc per empreses i capitals estrangers. Avui Kosovo necessita l'ajut estranger per ser viable. Si l'ajuda li ve de l'FMI i del Banc Mundial segurament es podrà esperar l'aplicació de la teràpia de xoc econòmica: privatització dels bens i serveis públics. Desmantellament de les polítiques socials i entrada d'empreses i capital estrangers. Potser no. Caldrà veure com afecta la independència a la població.

En tot cas, la població d'una regió, o província, o com vulguem dir-li, de Sèrbia, ha decidit que no se senten serbis, sinó una altra cosa, i que marxen. Es cosa feta.

Sembla lícit pensar que si Sèrbia no fos avui un estat amb la sobirania vigilada per la "comunitat internacional", la qüestió Kosovar hauria estat resolta de forma expeditiva. Probablement amb l'ocupació militar i la liquidacio física del moviment independentista. Per sort per als kosovars, els serbis no podran fer això.

No obstant, no tota la "comunitat internacional" veu amb gaires bons ulls aquesta independència. Rússia, aliada tradicional de Sèrbia ha posat el dit a la nafra fent notar que si la UE dona suport a aquesta independència, també hauria de donar suport a altres processos. Putin ha parlat, concretament, de Catalunya i del País Basc. Ara t'escolto, Vladimir.

Per la seva banda, El govern espanyol, Espanya, s'ha afanyat a dir que no és comparable el cas de Kosovo amb el de Catalunya o el País Basc.

No ho és? Perquè? I tant que ho és de comparable.

Són comparables i al comparar veiem que no són situacions similars. A Kosovo, una majoria de la població vol la independència i ha votat per tenir un majoria independentista al seu parlament. Volen la independència per sortir del forat econòmic i de la pobresa. Tant de bo que se'n se'n surtin. Tenen molt poc a perdre en aquest sentit. A Kosovo, si més no, ara és un bon moment per tirar pel dret, ja que la resposta armada de Sèrbia no es produirà.

A Catalunya, només el 19,4% de la població vol la independència, segons dades del baròmetre d'opinió política de gener de 2008 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat.

A diferència del cas Kosovar, no es pot descartar que una proclamació d'independència d'una hipotètica majoria absoluta al Parlament de Catalunya fos contestada amb l'ocupació militar i la repressió per part espanyola. Hi ha qui diu que això no passaria i que des d'Espanya es respectaria la decisió democràtica i sobirana del Parlament català. També hi ha qui diu que la intervenció militar seria segura.

La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és una conclusió unànime dels estudis realitzats. No es perdria res i guanyaria molt. Tant en la macroeconomia, com en la microeconomia: en la economia domèstica o en el carret de la compra.

Comparable? i tant! iguals? no.

Hi ha una lliçó important en tot això. Kosovo ens recorda que no hi ha res immutable. Que les unitats de les pàtries no són ni sagrades ni permanents. Menteixen els que parlen de la indissoluble unitat de la pàtria. De qualsevol pàtria.

Europa està a punt per infantar un nou estat. Els estats no són ens sagrats sinó instruments al servei dels ciutadans. O haurien de ser-ho. Si l'estat no serveix als ciutadans, o és un llast, aleshores cal canviar-lo. I canviar-lo pot voler dir moltes coses: escindir-lo; federar-lo o confederar-lo amb d'altres estats; o reconstituir-lo.

Sèrbia no és útil als ciutadans de Kosovo. És Espanya útil als ciutadans de Catalunya?

Jo crec que no.

diumenge, 10 de febrer del 2008

I els abertzales a quí poden votar?

Una pregunta de fàcil resposta: a cap partit. La il·legalització d'ANV i del PCTV, impedint que presentin les seves llistes a les properes eleccions al Congrés dels Diputats, priva de qualsevol opció de vot a un important sector de votans d'Euskadi. I recordeu que això se suma al fet de que la cúpula de Batasuna al complet es troba a la presó.

Els socialistes han sucumbit a la pressió del PP i dels sectors més conservadors del seu propi partit i han optat finalment per aplicar la llei de partits a les dues formacions basques. Una mesura electoralista i que no té plans de futur més enllà. Crec que aquesta llei s'hauria d'abolir quan abans millor, perquè l'única cosa que aconsegueix és incrementar la fractura social que ja pateix al País Basc.

Si es priva de vot als abertzales, si se'ls impedeix lluitar pels seus objectius per la via de la democràcia, quina opció els quedarà? Realment aquesta és la forma en què es pot derrotar als que trien la via de les armes? L'experiència d'altres països ens diu clarament que no. Mirem cap a l'Ulster, per exemple. Els fruits han arribat quan el diàleg s'ha imposat i no quan, en l'època Thatcher, s'intentava reprimir per la força la lluita armada de l'IRA.

Espanya s'equivoca i tard o d'hora haurar de rectificar. Per què esperar a cercar la fi d'un conflicte que no té cap altre camí per solucionar-se que la via del diàleg i la democràcia?