dimarts, 18 de novembre del 2008

El paradigma de NISSAN: la dependència laboral i nacional. Anem cap a la vaga general?

Aquest cap de setmana de viatge a València, on l´EUROMED vertebra la relació amb Catalunya en transport públic, per manca d´un TGV que no interesa el model radial de l´estat, vaig poder parlar sobre percepció de la crisi amb algun gestor i coneixedor situació econòmica de primera mà, i comentava com reben cada cop més consultes d´autònoms que demanen consultes de com suspendre pagaments a seguretat social,perquè ja no els surten els números i que al País Valencià va lligat com aquí, a crisi sector construcció, afectant àmbits paralels com ceràmica,autònoms i serveis,apart de la crisi de tèxtil i joguina, a plom de fa anys.
De tornada vaig llegir al Punt un informe exhaustiu dels expedients de regulació d´ocupació(ERO) a Catalunya ,el més gran ERO temporal per 7000 a SEAT,i 370 ERO´s mésja resolts en el que va d´any, i 150 més aquest setembre sols,on es donava detall dels milers de llocs de treball que desapareixeran de confirmar-se per part del Departament de Treball a Catalunya, on tenen un allau d´expedients, sovint amb la barra lliure del context de crisi econòmica global.
I aquí el govern d Entesa ha de concretar una linia vermella inexorable per marcar el seu perfil d´esquerres i com a tals partits que se n´autodenominen, defensors tan PSC,ERC i IC dels interessos de la classe treballadora majoritària, aquests 3,5 milions de treballadors/es del pais, la majoria social sovint silenciada, que cada cop se sent més allunyada de les classes dirigents. I el punt d´inflexió és el gir liberal del PSC, amb declaracions del propi José Montilla demanant actualment flexibilitat a treballadors i sindicats per atraure inversions que ha encès ànims i crides a la seva dimissió.
Mentre es reunien amb ministres espanyols de Treball i Indústria,Corbacho(que va abstenir-se permetent que tirés endavant la directiva de les 65 hores) i Miguel Sebastián(negociador a París amb Renault cap a on pot anar a parar producció cotxe elèctric)hi havia a la mateixa Plaça Sant Jaume, treballadors de Nissan es manifestaven en contra de l´expedient que afecta a 1680 treballadors, entre moltes d altres empreses, com a cas paradigmàtic de la situació laboral i nacional.
Perquè també nacional? Perquè són treballadors catalans victimes que la proposta del ministre d Indústria espanyol, Miguel Sebastián va proposar que la substitució de les actuals berlines i forgunetes que feia Nissan a nivell estatal, es substituís per un cotxe elèctric, marginant a Catalunya i negociant augment de les plantes espanyoles de Palencia i Valladolid en un 15% de producció. I ara hi ha una lluita entre les tres plantes per qui rep els encàrrecs d´aquest model de futur, amb aquest pacte d´esquena a Csatalunya. Hi ha tres plantes: Barcelona amb zona franca i totes les subcontrates proveïdores, Palencia i Valladolid, i ara no saben com disimular-ho, ja que govern del PSOE si que té clar que és Espanya i què no ho és. I l´aposta de l´Estat son per dues de les tres plantes: Palència,amb Megane amb producció màxima i Valladolid el cotxe elèctric, d´entrada, ambdós amb un 15% més de producció.
Després de que els treballadors portin dos mesos de lluites, en feina amb torns intempestius, retallades laborals, adaptar-se a canvis organitzatius,etc, l´estat que diu dir-se "socialista"oprimeix milers de treballadors que se´ls reclama el seu vot com a classe treballadora i visualitzen que Espanya no és Catalunya, pels treballadors catalans en el cas,trobant-se indefensos i qui els ha de defensar, la màxima autoritat política del país, President del PSC José Montilla, acota el cap i assumeix la situació colonial d´aceptar primar altres territoris per decisió politica del PSOE, si no hi ha canvis de darrera hora.
I avui tenia lloc reunió de consellera Serna, amb ministre espanyol Corbacho, el conseller d´In-dustria Josep Huguet i President Montilla, per com afrontar la crisi del sector industrial a Catalunya, que de ben segur més enllà de bones intencions, o vitges llampec a Japó,com el seu dia a París per veure directius, les decisions i els centres de decisió no és de capital català i no són a Catalunya, no tenim DRET A DECIDIR REALMENT.
De els 100 empreses catalanes de més dimensió, poquísimes són d´empresaris catalans, i per tant estem en mans del capitalisme global transnacional i el capitalisme amb el suport de l´Estat que ha deslocalitzat 75 empreses grans a Madrid en un any.
I aquí , entre l aplicació d´una legislació laboral europea que imposibiliti les deslocalitzacions industrials, amb beneficis reals a registre mercantil, són inmorals i hauria d´estar penalitzat a nivell d´impostos, en virtut de la responsabilitat social haver generat beneficis els treballadors de les plantes en èpoques de vaques grases i en l´actualitat,o en el passat com a Nissan amb 6.712 milions d´euros de beneficis reconeguts, no tinguin vergonya a voler expulsar a 1680 treballadors. Ens cal un model de cogestió alemany de les empreses. Quantes empreses tenen representants dels treballadors als consells d´administració?El moviment cooperatiu va reeixint però encara no té prou cos com passa en altres nacions on tenen referents que tiben l´economia d´un poble, com passa a Euskadi amb la ma ocooperativa més gran d´Europa, la corporación Mondragón, malgrat intents incipients com el grup cooperatiu Clade a Catalunya.
Si hi hagués cogestió,de ben segur les retribucions i contractes blindats actuals indecens no s´haurien produit en empreses en crisi en molts casos, i tot això porta a la refundació del capitalisme a un model redistributiu, fomentant el decreixement i el consum responsable, ara que l´economies més poderoses entren en recessió, i que porti a promoure el productivisme autoregulat que no busqui la rendibilitat immediata de costos, que esgota fons d´energia, i això vol dir un canvi cultural, de consum i de producció, que no es fa d´un dia per l´altre.
En l´àmbit proper, la clau de volta és desplegar un marc català de relacions laborals, que ens doti d´un marc autoregulador, que superi no tenir un status d´estat propi i veu pròpia en el context internacional,que ens doni eines que no tenim perquè les empreses que s´ubiquin a Catalunya, no puguin fer jugades especulatives, i d´invertir en criteris de valor afegit, i no de costos laborals mileuristes o menys amb relació a altres països per maximitzar guanys empresarials, i evitar el dumping social existent, que incentiva que amb fons de cohesió europeus, es destini a fàbriques al nord d´àfrica(cas Nissan a Tanger) o a l´europa de l´Est(cas Pirelli a romania), com moltes empreses catalanes amb capital estranger.
I això la dreta política del PP i CIU, no estan per la feina, ja que creuen en l´opció liberal del lliure mercat. S´obliden que el marc català de relacions laborals es va aprovar el seu ple desplegament en el primer tripartit. Qui ostenta atribucions pe desplegament? la conselleria de Treball, que ben poca cosa apart del Consell de relacions laborals de Catalunya, ha fet, per fer-lo efectiu el seu desplegament, i no posar nerviosos a sectors econòmics, bo i adquirint eines efectives per defensar el teixit industrial del país i la seva regulació perquè no ens pasés casos com l´actual, o es minimitzés els efectes de destrucció de prop 400 llocs de treball al dia actuals.
Quin model es segueix? fer seguidisme del govern espanyolista del PSOE, que esmerça esforços per fer-se la foto amb un personatge funest politicament com George Bush, després de la victòria d´Obama,en una trobada dels actors politics dels estats del G-20,que podien haver regulat per impedir situació actual de forat negre de la banca internacional que no es presten diners per saber que TOTS tenen actius financers d´hipoteques incobrables i que els deixa sense liquidesa, i incentiven por a la crisi,per furtar més recursos públics a entitats financeres, i quan podien fer quelcom, optaren per inhibir-se i acotar el cap dient que el mercat s´ha d´autoregular, i així fins a la propera crisi, que ho acabi d´ensorrar el món econòmicament, i generi més atur i pobresa global, mentre una minoria privilegiada mou capitals impunement o els ubica a paradisos fiscals, o com a nivell estatal espanyol s´eximeix de liquidar impostos a les grans fortunes,mentre la majoria social financem l´estat i se´ns expolia 150.000 milions de rendes del treball (80% impostos són de treballadors a sou d´altris), que van per donar oxigen a la banca i premiar la seva mala gestió,ni més ni menys que el 15% del PIB.
El marc català de relacions laborals és en la crisi actual una eina que caldria desplegar, i en elles la creació d´un banc públic català, que podria emetre deute públic i finançament a particulars,economia social,cooperatives i emprenedors,-que el PNB ja té aprovat per Euskadi, i que pot substituir amb fusions de caixes,a canvi suport pressupostos del PSOE-, que financii els sector productius del país, que a dia d´avui no tenim però que la classe treballadora no hi podem renunciar pel futur laboral i nacional, conjuntament amb un finançament que ens doti un concert econòmic per encarar el present i el futur.
En definitiva, el dret de decidir, davant de la crisi, és tenir la clau laboral i nacional,concretant-se en el finançament per fer politica social com a paraigua protector a les classes més desafavorides i afectades directament o indirectament per la crisi, conjuntament amb un marc laboral propi que ens doni dret de decidir per construir el model socioeconòmic que ens doni una plena ocupació i de sous i perspectives de futur dignes per aquest país.
De no resoldre´s, ens aboca per ambdós motius a començar a plantejar-se amb el context politic,social i econòmic, el planteig d´una VAGA GENERAL, -com s´indicava a la manifestació anticapitalista a Barcelona-, que faci aglutinar manifestants pel dret a decidir en l´àmbit socioeconòmic,laboral i fiscal que aglutini sectors obreristes i sobiranistes sota un lema comú , com per exemple "Exigim el Dret de decidir,pel futur dels treballadors/es de Catalunya".

divendres, 7 de novembre del 2008

Segons el CIS, per desgràcia, estic guanyant l’aposta amb l’executiva d’Esquerra

Sí, ho heu llegit correctament! Per desgràcia la darrera enquesta del CIS pel que fa a l’estimació de vots d’aquest mes d’Octubre em confirma que Esquerra segueix el camí inexorable cap al desastre electoral. Però podré continuar sent militant d’ERC perquè es compleixen les condicions que vaig apostar amb als actuals dirigents d’Esquerra. Per si algú no ha llegit el meu darrer article publicat al meu bloc personal, vaig dir que si Esquerra treia 12 diputats o menys en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, si tot seguia igual com ara, demanava la dimissió dels actuals responsables del partit; si, en canvi, es treia més de 12 diputats, aleshores jo dimitia de militància d’ERC perquè volia dir que no tenia ni idea de política quan he escrit les crítiques a l’actuació dels actuals dirigents d’Esquerra, com tampoc no puc continuar donant suport a una estratègia que considero del tot errònia per a la independència del meu país i en canvi ha estat avalada pels electors.

Per desgràcia sembla que els meus mals auguris es compleixen segons es desprèn de l’estimació de vot que el CIS ha publicat aquests mes d’octubre. Em sap molt de greu que tingui raó, però encara em fot més el dolor i la tristesa que sento en veure com la majoria dels militants del meu partit no reaccionen. Tot segueix igual, o pitjor, perquè ja veurem què pot passar quan el Tribunal Constitucional acabi de rematar l’Estatut, o què passarà si el finançament pactat entre en Montilla i en Zapatero és coherent amb la seriositat d’aquest darrer, és a dir, una misèria, i a més a més al final serà paper mullat.

Si tot això ens aboca a unes eleccions al Parlament avançades mentre a Esquerra encara no s’ha aclarit qui serà el seu candidat, l’escenari encara pot ser més desastrós. Aquesta manca de definició de qui és el líder pot provocar unes primàries a corre-cuita per decidir el candidat, amb el desgast corresponent a poques setmanes d’unes eleccions, com també pot provocar un pacte forçat entre les dues faccions i que Esquerra continuï quedant davant de l’opinió pública igual de dividida i que segueixi apostant per la seva satel·lització al PSC-PSOE.

Jo no sóc expert en enquestes electorals ni menys encara sóc del ram, però encuriosit per veure si aquesta enquesta del CIS confirmava les meves prediccions, amb l’Excel m’he fet un gràfic per veure les tendències d’estimació de vot i també per veure si es pot preveure quins resultats s’obtindrien segons aquestes projeccions.

Per fer-ho, vaig fer una extrapolació de possibles vots que podrien treure CiU i ERC a partir de la relació entre l’estimació de vot del CIS uns mesos abans i els resultats reals de la votació corresponent. He agafat només CiU perquè del PSC i d’Iniciativa en l’enquesta del CIS no en puc obtenir l’estimació de vot per separat dels respectius partits estatals.

Amb totes les reserves, podreu constatar que els resultats extrapolats per a ERC són dolents, molt dolents. De fet totes les estimacions de vot extrapolades possibles per a Esquerra em donen per sota dels 200.000 vots! En canvi per a CiU les estimacions són més bones, però no acaben de recollir els vots perduts per Esquerra.





Llegenda del gràfic

En l’eix de les X tenim els mesos en què el CIS ha fet l’enquesta. No hi ha dades d’ERC abans del gener del 2004, a part d’una de sola el gener del 2000 en què l’estimació de vot per a ERC és del 0,9%.

En l’eix de la Y tenim el % d’estimació de vot.

Les fletxes indiquen eleccions o fites importants que poden condicionar l’estimació de vots.

Els vots de les eleccions estan reflectits dins un requadre de color blanc i de color diferent segons el tipus d’eleccions: Per al Congrés de Diputats són de text de color blau, les municipals són de color verd i les del Parlament són de color negre.

La diferència d’estimació de vots entre ERC i CiU segons l’enquesta disponible del CIS immediatament abans de les eleccions està reflectida amb la fletxa blava amb el text de color negre escrit dins un requadre blanc.

Les fletxes amb doble línia indiquen les tendències de cadascuna de les dues formacions polítiques.

Anàlisi del gràfic:

L’estimació de vot del CIS està basat en una enquesta a escala estatal espanyola i per això el % tan petit que es dóna als partits catalans. L’estimació del vot del CIS pot estar condicionada perquè és d’àmbit estatal i no pot ser extrapolada directament a altres eleccions sense algunes correccions. Com que no disposo ni de temps ni de dades per a aquestes correccions, he fet una aproximació indirecta per poder fer les extrapolacions als possibles vots que traurien les dues formacions en les properes eleccions.

L’aproximació indirecta ha estat en treure per cada elecció, tant per al Parlament, com per a les municipals i per a les espanyoles, quants vots corresponen a cada punt d’estimació de vot, segons la darrera enquesta del CIS més propera i per a cadascuna de les dues formacions polítiques.

El nombre de vots per a cada formació està influït segons quina elecció estem parlant i lògicament també condicionat per cada una de les formacions. Per això cada partit té la seva ràtio de vots segons cadascuna de les eleccions.

Interpretacions i extrapolacions

Es poden fer servir diversos paràmetres per fer interpretacions:

1) Segons les tendències d’estimació de vot de cada formació:

Si mirem les tendències (línies de doble traç intermitent), per a cada formació veiem el següent:

· CiU va tenir una davallada en les eleccions espanyoles del març del 2006 que lentament es va anant recuperant fins que va tornar a caure just després del pacte de la retallada de l’Estatut entre ZP i Mas. Posteriorment, a poc a poc ha anat recuperant-se, encara que els darrers mesos la tendència ha pujat amb més força cap amunt. Ara CiU torna a tenir una estimació de vot segons el CIS semblant a la que tenia abans del 2000.

· ERC va tenir una tendència molt positiva just després de les eleccions espanyoles del 2004; posteriorment, durant tot el 2004 i el 2005 la tendència es va apaivagar però sempre amb tendència a l’increment, fins que amb la negociació de l’Estatut, el vot dubitatiu de l’executiva i el referèndum, es va tornar a marcar una tendència negativa durant els 6 mesos en l’estimació de vot. Però justament amb l’expulsió d’ERC del govern d’en Maragall i la posterior convocatòria d’eleccions, es va tornar a incrementar espectacularment l’estimació de vot per a ERC. Però a partir d’aquí la tendència per a Esquerra ha estat negativa, encara que inicialment no gaire pronunciada durant el 2007, però sí en canvi durant tot el 2008 fins ara. Actualment l’estimació de vot segons el CIS per a ERC és de l’1,3% i se situa com la més baixa des del gener del 2004 i només superada per l’única disponible d’abans, que era la del gener del 2000 amb un 0,9%.

· Conjuntament, ambdues formacions, a partir de mitjan 2004, tot el 2005 i part del 2006, fins al pacte entre el ZP i el Mas per a la retallada de l’Estatut, havien tingut una tendència positiva similar d’increment de l’estimació de vot. Igual passa després però en negatiu amb tot el desenllaç posterior de l’Estatut, inclòs el seu referèndum. Sembla que hi ha una relació entre les tendències d’estimació de vot durant tot l’afer de l’Estatut. Ara, però, són totalment divergents. Mentre que CiU puja, ERC baixa.

La conclusió és clara: Esquerra té una clara tendència descendent d’estimació de vot que s’ha agreujat durant el 2008, mentre que CiU ha començat a aixecar el vol. De moment totes les accions que ha dut a terme la nova executiva comandada per en Joan Puigcercós no han frenat la tendència, més aviat l’han incrementat.

2) Segons la diferència d’estimació de vot entre ERC i CiU:

· El punt de mínima distància entre les estimacions de vot entre ambdues formacions és el juliol del 2004, que era del 0,2%. Corresponia dos mesos després dels millors resultats d’ERC de l’era actual, amb més de 652.000 vots, en canvi CiU només en va obtenir una mica més de 835.000.

· L’altre període de mínima distància fou uns mesos després de l’expulsió d’ERC del govern de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament, que era del 0,3%. El resultat fou de més de 416.000 vots per a ERC i de més de 936.000 per a CiU.

· Però en canvi a partir de la reedició del segon tripartit la distància entre l’estimació de vot entre CiU i ERC ha augmentat de tal manera, que en aquesta darrera la diferència és del 2,5% d’estimació de vot. Estem molt a prop de l’única disponible del CIS, que fou el gener del 2000, quan la diferència era del 3,2%.

La conclusió és que mentre que durant tot el 2007 l’estimació de vot per a CiU era més o menys la mateixa, Esquerra en canvi anava perdent suport i això feia que la distància d’estimació de vot entre ambdues formacions fos a poc a poc cada vegada més gran. Però en canvi a partir del 2008, CiU comença a recuperar estimació de vot, que juntament amb l’acceleració de la pèrdua de suport per part d’ERC, ha provocat que l’actual diferència sigui més que el doble de fa un any.

Penso que a mesura que CiU guanya més diferència d’estimació de vot respecte a ERC, aquesta darrera formació sigui menys atractiva i per això s’accelera la pèrdua d’estimació de vot per a ERC.

3) Segons la ràtio de vots obtinguts i l’estimació de vot del CIS:

Per mirar de fer una extrapolació de vots que ambdues formacions podrien obtenir en el futur proper, he agafat per a cadascuna de les votacions que s’han donat entre el 2006 i fins ara la ràtio entre vots reals aconseguits i l’estimació de vots de l’enquesta del CIS disponible just abans de l’elecció. Després, amb aquesta ràtio he fet l’extrapolació amb l’actual estimació del CIS d’aquest més d’octubre del 2008. L’actual enquesta d’octubre del CIS diu que ERC té un 1,3% i CiU un 3,8% d’estimació de vot.

Segons tot això els càlculs són:

  • Eleccions al Parlament del novembre del 2006

Partit

Vots reals

Estimació de vot del CIS d’Oct.06

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS

Vots extrapolats a l’Estimació de vot del CIS d’Oct.08 (CiU = 3,8%, ERC = 1,3%)

CiU

935.756

3,1%

301.857

1.147.056

ERC

416.355

2,4%

148.698

193.308

  • Eleccions municipals del maig del 2007

Partit

Vots reals

Estimació de vot del CIS d’Gener.07

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS

Vots extrapolats a l’Estimació de vot del CIS d’Oct.08 (CiU = 3,8%, ERC = 1,3%)

CiU

725.334

3,0%

241.778

918.756

ERC

334.923

2,4%

139.551

181.417

  • Eleccions espanyoles del març del 2008

Partit

Vots reals

Estimació de vot del CIS d’Gener.08

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS

Vots extrapolats a l’Estimació de vot del CIS d’Oct.08 (CiU = 3,8%, ERC = 1,3%)

CiU

774.317

3,0%

258.107

980.807

ERC

296.473

2,1%

141.178

183.531

Si mirem el conjunt de ràtios per a cada partit i per a cadascuna de les eleccions, tenim:

Partit

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS Parlament 2006

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS Municipals 2007

Vots per cada punt d’estimació de vot del CIS Espanyoles 2008

Mitja de vots per cada punt d’estimació de vots dels CIS

CiU

301.857

241.778

258.107

267.247

ERC

148.698

139.551

141.178

143.142

Si apliquem aquesta mitjana de vots per a cada punt d’estimació de vots de l’enquesta del CIS en cada contesa electoral, tenim la següent extrapolació per a cada un dels partits si ho apliquem a l’enquesta del CIS d’aquest octubre del 2008:

Per a CiU : 267.247 x 3,8% = 1.015.540 vots

Per a ERC : 143.142 x 1,3% = 186.085 vots

La conclusió, amb aquests càlculs, és que segons l’enquesta del CIS de l’octubre, CiU té uns possibles vots que van entre 920.000 i 1.150.000, amb una mitjana d’1.015.000 vots.

ERC, en canvi, té uns possibles vots que van des de 183.000 i 194.000, amb una mitjana de 186.085 vots.

Extrapolar quants diputats poden donar en unes eleccions al Parlament de Catalunya és difícil perquè depenent de l’abstenció, dels vots dels altres partits i la Regla d'Hondt es pot fer ballar molts diputats.

Si agafem per a cada partit els possibles vots per a les eleccions al Parlament comparant-los amb altres del passat, tenim aquestes prospeccions de possibles diputats si els comicis es fessin els propers mesos:

  • CiU: el 1999 va obtenir 1.178.420 vots, que són només una mica més de 30.000 vots dels 1.147.056 que hem extrapolat, i això va significar 56 diputats, que no és majoria absoluta però s’hi acosta.

  • ERC: si busquem quants diputats va obtenir amb un nombre similar de vots, hem d’anar cap al 1992 amb 210.000 vots, que són una mica més de 17.000 vots de més dels 193.208 vots i això va significar 11 diputats. Tot apunta que Esquerra, si ara féssim unes votacions els propers mesos, obtindria entre 10 i 11 diputats. És a dir, tornaríem a obtenir els mateixos resultats que tenia en la dècada dels 90 o fins i tot pitjors.

No seria gaire agosarat dir que molts dels votants d’Esquerra que segons aquests càlculs podrien deixar de votar-la anirien a l’abstenció en comptes de votar altres candidatures, com el PSC-PSOE i Iniciativa. Possiblement alguns dels possibles vots que perdi Esquerra aniran cap a CiU, sobretot a mesura que s’entri en campanya i en Mas es presenti com l’única alternativa al PSC-PSOE d’en Montilla i en Zapatero. Perquè lògicament, ara per ara, algú es pot creure que en Carod i en Puigcercós són alternatives reals al tripartit?... si són els principals culpables que existeixi.

Per a CiU, 56 o 57 diputats pot significar que pot tornar a governar la Generalitat, però necessitarà aliats, potser amb els diputats d’Esquerra, o pot fer el mateix que va fer en Pujol el 1999, que va preferir pactar amb el PP. Jo la sociovergència no la veig enlloc, amb una CiU que haurà guanyat amb molta diferencia de diputats al PSC-PSOE i el Tripartit III no serà possible, tot apunta que Esquerra i Iniciativa no sumaran més de 20 diputats i no crec que en Montilla obtingui millors resultats que va tenir en el seu millor moment en Pasqual Maragall amb 42 diputats, molt lluny del 68 que comporten la majoria absoluta.

Per al meu partit, tot pinta bastos i malgrat aquella sentència que diu que hi ha petites mentides, grans mentides i estadístiques, no sé per què aquestes que he fet, crec que tenen quelcom de veritat.

Però a mi el que em fot més com a militant d’ERC és que malgrat tots els advertiments que hem fet els que formem Reagrupament Independentista, la majoria dels companys militants segueixen sense voler veure la realitat i sobretot el futur que ens espera.

Espero que amb aquest article més d’un company que ha votat per la continuació de l’actual estratègia comenci a replantejar-se seriosament que cal renovar totalment el partit. Cal canviar de discurs, però sobretot cal canviar els responsables d’aquesta pèssima situació en què es troba Esquerra actualment.

Perquè sincerament m’agradaria que la meva aposta no tingues raó de ser, que la militància digués prou als actuals líders i sobretot que Esquerra tornés a ser Esquerra Republicana de Catalunya. Però també voldria que la meva aposta s’acabés sense sentit no perquè vegi perillar la meva militància, sinó perquè no m’agrada guanyar tan fàcilment. Endevinar que Esquerra va directament al desastre ja fa temps que no té cap mèrit.

Salut i independència.


Manel des de l'Exili