dimarts, 29 d’abril del 2008

La ponència política del Congrés d´ERC té un tuf de centre-dreta neoliberal

Avui he tingut temps de llegir la ponència política d´ERC que ha d´ésser el full de ruta pels propers 4 anys, que haurà de marcar el camí de la futura nova direcció d´Esquerra Republicana.
I en ella que es f referència al Barometre d´Opinió del CEO per argumentar el gradualisme naif de permanència al govern, on els nostres electors esperen d´un partit que es és d´esquerres , republicà i independentista en la seva praxi en les institucions on es present, sigui coherent, l´actul direcció reitera en la bunqueritzar-se en les institucions, subordiant el partit a les exigències del govern, causa de l´abandó de la meitat del nostre electorat, que esperava que fossim coherents i que el poder no ens faria canviar, almenys als representants d´ERC que hi treballen.
Mirant el propi baròmetre hi ha dades interessants que amb ponència on es parla en termes capitalistes(competitivitat,capital,mercats,meritocràcia...), enlloc de justícia social,solidaritat, ajuda mútua propi d´un partit d´esquerres, i a sobre més enllà de posar que cal deixar de dependre del "mercat espanyol", ens oblidem de la societat i les seves preocupacions reals, apart d´algunes pinzellades.
Qüestions,que no es tenen en compte,i NO S´ABORDEN RESPOSTES SOCIOECONÒMIQUES ( tornarem a fer politiques neoliberals de rebaixes d´impostos?) que recull el CEO, com a preocupacions PRINCIPALS(pag.95/96 Barometre del CEO MES GENER 2008,PENJAT A GENCAT,ECONOMIA):
-Immigració: preocupa en context de desacceleració,i que s´ha de donar resposta a gent que ha vingut a treballar amb drets i deures entre nosaltres,en ponència,no es parla de plenes competències reconegudes a l´estafatut i que Ministre Corbacho hauria de transferir, com exigència.
-ATUR- Marc català de relacins laborals (s´esmenta en genèric però s´obvia que suposa i cal exigir, per exemple desplegament ,legislació i dotació economica que doni horitzó social als 3.405.000 treballadors/es catalans i de la resta dels Països catalans amb instauració d´una Seguretat Social catalana, que trenqui la seguretat social unionista espanyola i que doni un salt a l´ofeg de les classes populars i ens posi a nivells de països nòrdics a treballadors/es a compte d´altri i pròpia, així com a pensionistes, pel dinamisme de l´economia catalana i la transferència de politiques actives i passives QUE DONI UN GIR AL 31% DE PRECARIS CATALANS/ES, PRINCIPALMENT JOVES). No es fàcil, i això és un acte de justícia, que si ni en fem esment, globalment ho podem afrontar exercint en àmbit sociolaboral el dret de decidir.
- TRANSPORT PÚBLIC: El dèficit inversor va lligat al nou sistema de finançament. No s´esmenta que farem quan ens diguin com excusa de crisi econòmica per negar finançament i perpetuar espoli fiscal i que faci que 4 comarques catalanes, entre elles el Berguedà a ple segle XXI no tinguem ferrocarril i tinguem 10 municipis sense alternativa al transport privat, per exemple. De nou no tenim dret de decidir en tema fonamental, però si en resposta a l´estat espanyol amb criteris nacionals.

-INFLACIÓ,PÈRDUA DE PODER ADQUISITIU,VIDA CARA,PREU CARBURANTS:
Un cop més els preus desbocats, el tribunal de la competència absent perquè en aquest tema tampoc tenim el dret de decidir i l´estat obvia que 3 empreses controlen el 60% de les compres a fabricants i distribució(carrefour,mercadona,Eroski) i amb tot el que podria comportar de puja de preus, si presumptament es posesin d´acord.i que no tenim eines de control efectives, més enllà de gestió de denúncies de consumidors particulars. En cal eines vàlides i globals,sinó només ens queda exercir el dret de decidir.

BAIX NIVELL SALARIAL: Lligat a anterior, convenis catalans propis, IPC Català i fixar index de refèrència, bastir el marc català de relacions laborals com exigència de futurs acords de govern faria entenedor la cojunció dels problemes de la majoria social de les classes populars amb discurs d´ERC, MENTRE LES CÚPULES DELS SINDICATS MAJORITARIS, LA PATRONAL I EL GOVERN CATALÀ NO HAN DESPLEGAT NI UN SOL CONVENI CATALÀ PROPI ELS DARRERS ANYS. I qui ho patim som els treballadors/es d´aquest país.

Pag 103,BAROMETRE CEO GENER 2008. En la resposta sobre la satisfacció amb la notra democràcia, de 2000 respostes, 752 poc satisfets i 166 estant gens satisfets, més d´un 45% veuen dèficits democràtics, i la societat catalana està avançant cap a un desprestigi de l´actual marc legal, que provoca desprestigi de la classe politica en general(1366 de 2000 responen que els politics només busquen el seu propi benefici), aguditza l´abstenció i que tenim la base social per fer el gran salt cap a la ruptura democràtica amb l´estat,i caldria que ponència ho recollís, enlloc d´esgarrapar uns milers de vots a d´altres partits de l´estatuts quo per justificar la pèrdua de perfil politic.
La manca d´autocritica, a part d´alguna referència en indefinició del no a l´estafatut, suposa un enrocament de posicions, enlloc de reconèixer la fi de l´autonomisme i enlloc de fer referència al dret de decidir només, posar-hi les pautes per exercir-lo i condicionar els governs e torn en futures compteses electorals. La coherència passa també en exigir el compliiment de l´estatut del 30 de setembre en qualsevol retallada estatutària, pas previ de tirar endavant un referendum d´autodeterminació, si voloem ser creibles davant els ja més d´un 20% de catalans independentistes que així ho manifesten i que molts d´altres quan el procés el vegin que va seriosament s´hi afegiran.
Una ponència política no pot ser un simposi de la conselleria d´innovació només, i que destili un tuf neoliberal , que ens posa a les antipodes del vot jove independentista que està per posar fil a l´agulla al dret de decidir.Cal que la ponència reculli les reflexions anteriors i sigui assumit per a tohom si volem fer un gir en positiu, amb uns 10000 militants que majoritàriament volen politiques d´esquerres i coherència nacional, per així tornar a ilusionar a la bona gent d´aquest país.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Esquerra: “Ells mateixos es marquen sols”

Hi havia un jugador de futbol, crec que del Valladolid, que era molt bo driblant; tant, que moltes vegades en feia més del compte i perdia la pilota. Recordo que un dia el Dream Team del Barça havia de jugar contra el Valladolid i els periodistes en la roda de premsa prèvia al partit varen preguntar a Johan Cruyff si posaria un defensa específic per marcar el perillós jugador, en Johan va contestar: “No, perquè a aquests jugadors no cal marcar-los ja que es marquen sols.”

A dins d'Esquerra en aquests moments tenim una executiva que són tan bons driblant les responsabilitats de governar que moltes vegades ells mateixos es perden i no saben si són al govern o a l'oposició.

Gràcies a la nefasta política que està duent a terme l’executiva encapçalada per en Josep-Lluís Carod-Rovira i per en Joan Puigcercós, Esquerra Republicana de Catalunya no necessita que l’oposició els critiqui especialment, només cal esperar esdeveniments i ells mateixos es desqualifiquen.

Però si no n’hi havia prou amb això, les dues candidatures oficialistes que són coresponsables de l’actual situació i que continuen dient que ja els esta bé, han començat a tirar-se els draps bruts sobre la transparència i les finances del partit. Jo si fos en Joan Carretero faria el mateix que en Johan Cruyff va fer amb el jugador del Valladolid; els donaria camp per córrer, perquè ells mateixos es marcaran sols.

Ja he parlat molt sobre la manca de credibilitat que els actuals dirigents del meu partit em mereixen amb les seves contradictòries actuacions del que han dit quan eren a l’oposició i el que han fet sent al govern; recordo que fins i tot vaig intentar cercar una equivalència amb el món animal amb l’article Mimetisme de comportaments abans odiats i criticats, un exemple a no seguir per a ERC.

Com també he parlat en l’article Ni entrenant-se ho podrien fer pitjor de la frivolitat de les proclames independentistes en calçotades que no han dubtat de fer per tacticismes de pa sucat amb oli, però sobretot amb l’article ¿Potser fa falta que s'enfonsi la Sagrada Família perquè reaccionem? exposo la meva incredibilitat per la manca de competència política de l'actual direcció d'ERC que han demostrat des que l'Estatut fou aprovat per al Parlament català fins ara.

Sembla mentida quin nivell polític tan pobre, i sobretot amb tan poca intel·ligència, poden mostrar-nos aquestes persones. Entenc que estiguin nerviosos, molts veuen perillar el seu lloc de treball, la seva casa i potser alguns la seva raó de ser. Com vaig dir en l’article El polític ‘xusquero’, hi ha professionals de la política des que varen fer la primera comunió i la política ha estat tot en la seva vida. Però, renoi, podrien pensar-ho una mica abans de donar-nos aquests espectacles...

Si els membres de l'executiva d'Esquerra entre ells s'envien acusacions de malversacions de diners, què hem d'esperar els que en som fora?. ¿Ens hem de creure que les finances del partit estan realment sanejades tal com diuen, si fonts dels responsables de la gestió financera del partit diuen que una federació té un forat de 130.000 €? (més de 21 milions de les antigues pessetes!). Perquè pel que jo ser, les finances d'Esquerra fan referència a les finances de totes les federacions i no només a la seu central del carrer Calàbria?

Però si totes aquestes acusacions no són certes, aleshores perquè no dimiteix el qui ho ha dit públicament?. ¿Com és que en aquest darrer Consell Nacional no ha passat res quan s’ha presentat l’estat de comptes del partit?, ¿que ha votat en Niubò o en Vendrell?

Dins d'Esquerra fa temps que els militants pensen que els mitjans de comunicació no són gaire "amics" d'Esquerra, fins i tot n'hi ha alguns que diuen que els surt gratis atacar-nos, però jo em pregunto: no serà que realment és així perquè aquesta executiva els està donant tots els arguments possibles, i a més a més gratuïtament?

Com diria en Johan Cruyff, a les candidatures oficialistes de Gent d'Esquerra del Puigcercós-Ridao i ERC Futur del Benach-Niubò no cal que Joan Carretero i Rut Carandell els dediquin temps, ja que ells mateixos es marcaran els gols.

Per cert algú se’n recorda del nom d’aquell jugador?

RENOVEM ERC PER RELLANÇAR-LA. ARA PODEM!
Jo estic per la candidatura de Joan Carretero i Rut Carandell

Salut i Independència

dimecres, 16 d’abril del 2008

ERC ha de complir el Compromís de l´Ebre i no menystenir el territori, com ens passa al Berguedà

Amb un tema tant sensible com l´aigua,cal recordar el que diu el compromís per l´Ebre, signat en el seu dia per ERC i que ara se´ndesmarquen els monàrquics(Chacón visualitza l´espanyolisme del "Talante ZP" amb el que qualsevol espanyol més frueixen, fent que una catalana defensi les essències patries imperials i la monarquia que foulegitimida el 1969 per Franco,dient "viva España y viva el Rey", molt aclaridor pels 1.688.532 fins ara votants del PSC, que li va atorgar 25 diputats, encapçalats per Carme Chacón, quan abans callava de la bombolla immobiliària) del PSC-PSOE i ICV-EUiA, entenent que l´error és de planificació, ja que la necesitat és de 40 hm3 d´aigua de boca, la dessaladora estarà acabada l´abril del 2009, si no plogués gens, faria falta cobrir aquest periode, solucionant-se amb el transport marítim d´aigua.
La submissió d´actual cúpula d´ERC als postulats del PSC, ordenats pel PSOE transvasista, crea un precedent greu amb un tema sensible. I a sobre pagant amb recursos de l´´ Estatut amb l´esmena adiccional tercera del deute reconegut. I ja hi haurà canonada i precedent perquè altres territoris en reclamin igualment, amb possibles usos especulatius i no de boca.
I ho dic des d´una comarca com el Berguedà, que s´ha utilitzat com a cortina amb el transvasament del Segre, que qui hi passa veu l´infim cabal, per acabar pactant la veritable prioritat,l´Ebre. De no ésser així, el subsòl de les mines del Berguedà tenen un riu subterrani que parlant amb ex-miners de carbó , quan funcionaven les mines, per no inundar-se els pous, feia falta 5 motors de 500 cavalls funcionant a tothora per drenar l´aigua i no inundar-se galeries. I l´ACA, no hi inverteix , dient que és massa mineralitzada, això si, dessaladores amb cost energètic elevat, si s´inverteix, quan el consistori que té la clau d´entrada a la mina, no ha rebut cap petició per fer exploració, havent voluntaris per fer inspecció i tot, si el que es volia era solucionar abastament d´aigua ràpid, i fer-la arribar al Llobregat a través d´embassament de la baells, que ajudaria a eliminar els municipis del Berguedà Est que fins ara, havien d´abastir-se per cubes. I es que la jugada de dur aigua pel Túnel del Cadí, és una escenificació de xuclar el territori per dur-lo a la metropoli, i no utilitzant aquest túnel de servei, per exemple, per enllaçar ferroviàriament Puigcerdà amb Manresa i tenir una alternativa al transport col.lectiu, retornant el tren al Berguedà, de les poques comarques que no en té.
El territori se´l tracta com espai de pas per servir a la metropoli i els que hi viuen i tenen poder social i econòmic i demogràfic per demanar-ho. I una comarca com el Berguedà amb 38.000 habitants, amb 10 pobles sense transport públic se´ls en refot. I això tard o d´hora es paga socialment i per descomptat electoralment. I sinó com és que l anunciat poligon comarcal d´Olvan faci 4 anys parat en tràmits, mentre d´altres de comarques veïnes s´agilitzen en qüestió de mesos?
Tant al Berguedà, com a l´Ebre, de no rectificar passaran factura interna i externa, amb la sensació creixent entre la gent del territori.
I en quan a ERC i per descomptat la militància , pel capteniment d´actual direcció d´un nucli dur aliè al territori, i subordinada a immediatesa metropolitana, sense pensar en conseqüències amb mig i llarg termini socials i electorals, desoint el clamor dels alcaldes del territori d´Esquerra que ens recorden el seu posicionament , o consultant els blocaires d´Esquerra Republicana de les comarques ebrenques enllaçats a Xarxa Republicana, només queda que el territori es vagi solidaritzant des de la distància, i que els blocaires en fem difusió i provocar un gir en aquest i d´altres temes claus pel país amb l´elecció de nous dirigents i futura direcció. Hi podem trobar en els blocs ebrencs, aquest manifest d´alcaldes de l´Ebre d´Esquerra Republicana:

manifest presentat pels alcaldes ebrencs
ALCALDES AMB EL COMPROMÍS PER L’EBRE
MANIFEST

Els alcaldes i alcaldesses d’Esquerra, davant l’amenaça que suposa fer un
transvasament del Segre, propi de la vella cultura de l’aigua, i que afectaria
greument tant la qualitat com la quantitat de les aigües necessàries per
mantenir el bon estat del tram final del riu i el Delta, els alcaldes d’Esquerra,
coherents amb la nostra actuació i la del nostre partit, i per responsabilitat
davant els nostres ciutadans, volem manifestar que:
• Ens mantindrem fidels a la defensa del riu i als principis de la nova
cultura de l’aigua, motiu pel qual ens oposem a qualsevol transvasament
i interconnexió de xarxes.
• Ens reafirmem en la signatura del Compromís per l’Ebre i donem suport
a la Plataforma per la Defensa de l’Ebre en la seva lluita per aturar els
transvasaments.
• Demanem que el Govern de la Generalitat impulsi un Pacte Nacional de
l’Aigua amb totes les institucions i els agents socials fonamentat en els
principis de la nova cultura de l’aigua. Així mateix, demanem l'impuls
decidit de mesures urgents fonamentades en l'eficiència i la reutilizació
dels recursos hídrics.
• Demanem la dimissió del Conseller de Medi Ambient i Habitatge de la
Generalitat de Catalunya per la manca de planificació i per l’ocultació
d’informació i transparència, com també per la manca de diàleg i
consens amb el territori ebrenc.
• Recordem que les Terres de l'Ebre han estat i són solidàries amb la
resta del país, tal com demostra l'aportació de recursos hídrics
i energètics, per la qual cosa rebutgem qualsevol política o actuació que
intenti o provoqui l'enfrontament entre territoris.
I perquè així consti, signem aquest manifest a les Terres de l’Ebre, el dia 7
d’abril de 2008
Gervasi Aspa, alcalde de Deltebre; Paco Gas, alcalde de Roquetes; Jordi Monclús, alcalde de Benifallet; Dani Andreu, alcalde de l’Aldea; Alfons Montserrat, alcalde d’Alcanar; Lluís Fernàndez, alcalde de Freginals; Lluís Millan, alcalde d’Ulldecona; Fidel Ciurana, alcalde de Benissanet; Pere Muñoz, alcalde de Flix; Toni Borrell, alcalde de Miravet; Joan Josep Duran, alcalde de Móra d’Ebre; Bernat Pellisa, alcalde de Rasquera; Sebastià Frixach, alcalde de Corbera d’Ebre; Carme Pelejà, alcaldessa de la Fatarella; Ferran Cid, proper alcalde del Perelló; Lino Bertran, proper alcalde de Xerta; Ester Martí, propera alcaldessa de la Galera; Francesc Fidel, proper alcalde de Bot.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Sindicalistes x la sobirania:Aquí es pot viure millor? dret al treball, dret a la sobirania






Benvolguda, benvolgut

El proper dijous dia 24 d'abril, dins el marc del actes de commemoració del 1r de maig al nostre país, Sindicalistes x la Sobirania organitza una conferència-debat sota el títol:

Aquí es pot viure millor?
dret al treball, dret a la sobirania

amb la participació de les economistes:

Muriel Casals i Elisenda Paluzié.

L'acte serà moderat i presentat per Mònica Sabata a:


DIJOUS 24 D'ABRIL DE 2008
A LES 19:00 H DEL VESPRE
AL CIEMEN, Rocafort 242 bis
BARCELONA

t'agraïm que en facis la màxima difusió tot esperant la teva assistència.

Ben cordialment,

Sindicalistes x la Sobirania

dijous, 10 d’abril del 2008

Unió Europea: injusta, militarista, antidemocràtica i insostenible ens interesa a l´independentisme?

La UE, per a què?, per a qui?


Sovint des de l´independentisme s´ha irat la Unió Europea com a sortida dels anhels de llibertats col.lectives pel poble català. Res me´s lluny de la realitat, la UE és una europa dels estats al servei de multinacionals, que no entenen de drets, sinó només de mercats i beneficis a costa de retallades salarials i major càrrega de treball, la solució no és delegar en els altres sinó bastir un projecte nacional on l´àmbit socioeconòmic es decideixi a Catalunya, començant pel Marc Català de relacions laborals i no delegant al BCE, que tant efectes negatius causesn a la majoria de la població a través d´un òrgan no democràtic que fixa l´Euribor a milions d´hipotecats d´arreu.
Caldria plantejar des de l´independentisme i a sectors diversos de la societat si una europa que viu allunyada als interessos de la gent, on tothom pot visibilitzar augments de preus des de l´entrada de l´Euro a qui serveix i perquè serveix. A la nostra causa ni social ni nacional com a país, segur que no. Ni el simple gest d´oficialitat del català.
Ara hi ha una campanya especifica per denunciar el darrer Tractat de Lisboa des de la CGT de Catalunya.

I diu així:
Des del seu origen, la Unió Europea és un projecte econòmic que ha buscat un mercat europeu unificat i la projecció de les seves multinacionals i capitals cap a l'exterior. Ara el seu desafiament és convertir-se en una superpotència mundial.


El Tractat de Lisboa, que substitueïx a la difunta Constitució Europea, serveix a aquesta finalitat, ja que:

Blinda una UE neoliberal. El creixement econòmic i la competitivitat són els grans objectius de la UE (art. 3 i protocol nº6). La Unió treballarà per a eliminar els “obstacles” al lliure comerç mundial (art. 10 A i 188 B), garanteix la lliure circulació de capitals (art 56 i 57-3), i aposta per la liberalització i interconnexió del mercat energètic (art 1176A).

A més, la nova estratègia de la Unió (Europa Global: competint en el món) persegueix “mantenir la seva competitivitat en el mercat mundial intensificant els seus esforços per a crear oportunitats per a les seves empreses en tercers països. Per a construir empreses fortes, la UE també haurà de crear un entorn més favorable a les empreses dintre de les seves pròpies fronteres”.

Amb la Carta de Drets Fonamentals es retallen els drets ambientals i socials (com el del treball, salut o habitatge digne). També s'obre la porta al desmantellament dels serveis públics deixant-los subjectes a les normes de la competència (art. 86 i 87).

És clarament antidemocràtic: Els països més rics (Alemanya, França, Regne Unit) tindran més pes. S'aprofundeix la UE a diverses “velocitats”, on els menys poderosos tindran cada vegada menys capacitat de decisió. S'augmenten els àmbits en els quals les decisions es prendran en la UE i no a nivell estatal. El Consell i la Comissió mantenen la majoria del poder legislatiu i executiu, mentre que el Parlament segueix complint un paper subaltern. El Banc Central Europeu no té cap control democràtic.

Augmenta el poder militar de la Unió per a protegir l'euro: S'augmenten les despeses militars (art 27-3). També es potencien els euroexèrcits i la pertinença a l'OTAN (art 27-7). A més es donen suport els “atacs preventius” (doctrina Solana, art. 28).

Aquest Tractat està en la línia del procés de construcció de la UE, el que genera una dinàmica en la qual:

La UE destrueïx l'entorn, ja que la la seva construcció implica un distanciament cada vegada major entre els llocs de producció i consum, que són connectats a través de les grans infraestructures de transport i de connexió energètica. Això implica milers de km2 d'asfalt i formigó; l'increment de les emissions de CO2 a l'atmosfera (que produeïxen el canvi climàtic); o la segmentació del territori, el que amenaça encara més la biodiversitat. A més, la UE és la segona emissora de gasos d'efecte hivernacle del planeta en termes absoluts (el 24%) i per cápita.

La UE augmenta les desigualtats, ja que el control de la inflació i el dèficit són objectius de la UE, però no així eliminar l'atur i la precarietat. La Unió no recull el dret a una renda bàsica universal o el de poder viure en un habitatge digne. A més a les persones immigrants no se'ls reconeix drets tan bàsics com el lloc de residència o el vot.

Això queda reflectit en xifres, ja que en el si de la UE més d'un terç de la població activa està en situació precària: 19 milions de desocupats, 21 milions de contractes precaris, 33 milions a temps parcial i un nombre creixent d'assalariats sense papers (immigrants i nadius). A més, la diferència salarial de les dones respecte als homes és del 28%, i la UE deporta o rebutja a 500.000 persones cada any.

La UE retalla les llibertats, ja que a Brussel·les hi ha 15.000 lobbistes que es dediquen a pressionar perquè les legislacions que emanin de la Unió serveixin als interessos dels gran capital. A més la participació popular està limitada per a permetre que les decisions es prenguin de forma més àgil. Finalment, amb al coartada del terrorisme, la UE i els seus estats membres estan retallant les llibertats de la població.

La UE té un caràcter creixentment militarista
a l'aparèixer tropes de la Unió en diferents llocs del planeta (Líban, Kosova, Haití, Sudan, Bòsnia...), s'està creant un sistema de posicionament via satèl·lit en tot el globus que tindrà aplicació militar (el Galileu), els euroexèrcits cada vegada estan més dotats i tenen major capacitat d'intervenció exterior, i s'ha aprovat la “Doctrina Solana”, per la qual la Unió pot intervenir militarment en qualsevol lloc del globus en defensa dels seus interessos

Confederació General del Treball (CGT)
Baladre, coordinadora estatal de lluites contra l'atur, la precarietat i l'exclusió social
Ecologistes en Acció
Mes informació de la campanya clicant aquí

dilluns, 7 d’abril del 2008

ERC tria entre projecte politic d´alliberament social i nacional o acceptar sotmetre´s al pragmatisme del sistema


El debat és obert i certament com mai , el debat intern a ERC esdevé transparent de cara a la societat. Ja vaig comentar anteriorment que no s ha de caure en error de debatre persones , per molt que la premsa hi insisteixi, i alguna candidatura també. Estem assistint a un debat que encara no és del tot enfocat en el que la base de la militància desitjaria saber de les diverses corrents, i que la gent del carrer també percep. S´ha instal·lat que l´actual cúpula d´ERC ja no té aquella frescura que ilusionava a l´independentisme, després d´un model personalista i que va descriminalitzar la paraula independència en l´època Colom, es va entrar en etapa on el discurs social bastia l´independentisme i situava ERC en l´alternativa davant dels dos partits hegemònics, PSC-PSOE i CIU.
I no cal fer gaire memòria per arribar a la situació actual, on l´independentisme, es digui el que es digui des de la premsa generalista del sistema, no para de créixer, reconeixent-se ésser aquells que així ho conisderen fins a un 31% de la societat. Per tant, si l´independentisme és cada cop més hegemònic, en especial entre les classes populars, i no com alguns encara es pensen, al Circle d´Economia o a la llotja del Liceu, hi ha un decalaix monstruós, que porta que l´independentista està d´alguna manera o altra desencisat o desenganyat amb l´opció politica independentista que resoldria els seus problemes socials, laborals, econòmics com a administració pública per dèficits fiscals no podem donar a la societat i com a país.
Per tant, com és el cas de les darreres eleccions estatals, s´han quedat a casa, o han fet vot de càstig votant opcions minoritàries, en blanc o la gran majoria com diu algun estudi sociològic, els independentistes catalans són abstencionistes.
I aquí passa la clau de volta de les possible precandidatures d´ERC. Tenim dos candidatures de continuisme legitimes, com els carodians amb el tàndem Benach-Niubó, que aglutinarien a priori la gent que està en l´àmbit institucional i que vol continuar el peix al cove, malgrat eslogan del 2014, que no és creible, quan hi voten en contra en les esmenes en aquest sentit, en la darrera conferència nacional d´ERC davant militància, almenys. Per tant gestionar el dia a dia, sense qüesitonar la fermesa nacional dins el govern d´entesa, cosa que feliçment satisfà quie creu haver integrat ERC al sistema. El sector Puigcercós, que jo reformulo i en dic pel seu nom, el sector Vendrell, ànima amb Pep Vall, d´aquest sector, i ves a saber els peatges que amb això deu haver hagut de pagar el seu propi lider, Joan Puigcercós, que com és d´esperar usaran el pes de 140 alliberats territorials, en recollida de firmes, i sinó al temps, quan algú hauria de recordar que són alliberats d´ERC, per molt que les nòmines les firmin Xavier Vendrell, com a Secretari d´organització. I per sort, hi ha alliberats, que són conscients que en un partit assembleari i democràtic com el nostre tothom té llibertat d´expressió, tot i que no sempre s´exerceixi, per si de cas, i és l´error copiar els mals vicis de partits com CIU-PSC/PSOE-PP que tenen molt interioritzat la jerarquies internes i les dependències que això suposa. Té un pes destacable dins el partit, però el seu paper de sector aparell, amb infinitat d´històries a seccions locals i comarcals no afins, han cremat moltes naus, que els pot passar factura. Tenen com a valor com la majoria de militància valer-se d´esquerres, i conèixer militància, tot i que Joan Puigcercós hagi donat des de l´estada a Madrid amb trobades amb entorns propers al poder econòmic, a voltes, fent declaracions neoliberals lloant virtuds del lliure mercat o la rebaixa d´impostos, allunyats als postulats d´esquerres, i com Carod que creu en virtuts de l´economia de mercat, i com menys estat millor com va dir. I no oblidem a més que ambdós accepten les recomanacions que els va fer José Montilla, que ERC havia d´eliminar la seva ànima llibertària, ser un partit assembleari, i que gràcies a la militància de base, l´intent dels dos al Congrés de Lleida, no va reeixir. Per cert, el militant que va fer esmena per defensar tema assembleari, ara treballa a Vicepresidència a les ordres de Carod, pel que em consta. Veurem si els sectors continuistes que interioritzen el sistema, apadrinen en ponència politica del Congrés, nou intent d´eliminar que un militant , un vot, l´RH d´ERC, l´assemblearisme.
I queden dos sectors que volen articular un gir a ERC. Per un cantó, Reagrupament, que té un suport cada cop més important a comarques, dolgudes del control de l´executiva del partit, amb gent que hi porta molts anys, igual com passa al PSC-PSOE enrocat majoritariament per gent del Baix Llobregat, que fa que Rcat agafi pes al territori, però que els elogis des de sectors convergents no els fan un gran favor, i darrerament se sent dir que les critiques al patriotisme social de Carretero, destilen un tarannà més proper al centre-dreta que a l´esquerra, tot i tenir un discurs trencador desacomplexat amb el màxim rival politic, el PSC-PSOE. Defensen una assemblea anual de militància, cosa que no va succeir amb el segon govern d´entesa i defensen l assemblearisme, denunciant el desastre del govern tripartit i que espanta a sectors esquerrans del partit, i que l´oblit inicial de l´àmbit dels Països Catalans ha neguitejat a balears i País Valencià, i probablement volen dur als tribunals, per exemple el reglament del consell nacional pel Congrés, que contravé cap mínim d´avals a candidatures com diuen estatuts.
I per últim , queda Esquerra Independentista, que lideren una persona que hi he treballat uns quants anys en el seu moment a l´executiva de les JERC nacional i que em mereix la seva confiança, com és l´Uriel Bertran, que crec que serà la gran revelació si aconsegueix Esquerra Independentista recollir les 500 firmes úniques que obliga als sectors que vulguin presentar candidatures a President i Secretari General. Crec que la seva capacitat de treball i la seva joventut, són un valor, que es demostra amb gestos com obrir ERC a gent preparada com l Elisenda Paluzie i l´Hector López Bofill, posar el full de ruta avanç dels personalismes , és l´esperança per donar un gir a ERC, i l´únic que les condicions pel 2010, seran acceptar el dret de decidir, amb concert econòmic i llei de referèndums, i si no accepten la resta de forces, no ens ha de fer por anar a l´oposició, a diferència d´altres corrents, i que ara, poc a poc "copien" argumentari per no perdre suport intern. Coherència politica i ilusió.
La meva aposta per aquests motius, sens dubte és Esquerra Independentista. I de molts més que els més de 500 adherits que ara ja hi han donat suport i s´aniran sumant a terriotori fent pinya en aquest nou pal de paller que vulguin un canvi tranquil però real, una renovació amb il·lusió i una aposta de futur que ens ajudi a que l´esquerra independentista vagi per la via directa de la majoria social, sense dependències de cotxes oficials, ni de controls orgànics i que apostin per direcció col·legiada multilideratge, perquè encara que alguns ho hagin oblidat ERC pesi a qui li pesi, és l´eina politica parlamentària més potent per l´alliberament social i nacional d´aquest país, i els seus dirigents, no haurien d´haver-ho oblidat, i molts militants això ho tindran molt en compte, qui té més credibilitat per dur a terme aquest projecte polític social i nacional.
En definitiva, surti qui surti guanyador, que tingui mà estesa, i que les classes populars, i el conjunt del país, s´ilusionin de nou i fer com a la república que ERC la força hegemònica que ens porti a les llibertats socials i nacionals, perquè el procés és en marxa, només falta les persones disposades a fer el sacrifici i la determinació per encarrilar aquest procés. I no ha de fer res que la gent es vagi posicionant, perquè a diferència d´altres partits on qui és disident de linia orgànica oficial, se l´aparta, el nostre, tots decidim i tots exercim la nostra llibertat d´opinió i d´elecció, un exemple a seguir que dóna transparència a la societat a la que ens dirigim i dinifica i aproxima la política, en moments on el desprestigi és generalitzat i que el model assembleari nostre, posa molt nerviosos a CIU-PSC/PSOE ara que aviat tenen també els processos congressuals aviat. Els partits s´han d´obrir a la societat, o la societat més tard o me´s d´hora els girarà l´esquena.I l´abstenció creixent és un simptoma evident.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Una tria que ens afebleix, o una oportunitat per enfortir?

El llibre Les identitats que maten, de l’autor Maalouf, Amin, ens parla que les persones que es veuen obligades a prendre partit per només una identitat de les que tenen a causa dels seus orígens familiars, acostumen a tenir seriosos problemes que poden portar cap a un odi irracional vers les indentitats que han repudiat. També ens diu que si adjuntem a aquesta única tria d’indentitat un component religiós o ideològic, tenim un còctel explosiu que pot dotar l’individu d’una coartada moral per cometre els pitjors crims als seus excompanys de la indentitat repudiada.

Fent una analogia amb el títol del llibre d’Amin Maalouf, crec que els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya ens trobem en una situació similar: l’obligació de triar entre diversos corrents per liderar el nostre partit pot comportar situacions d’enfrontament personals amb els altres corrents que no hem triat. I això encara pot ser més greu quan s’intenta barrejar components ideològics.

Per no caure en la situació descrita en el llibre “Les identitats que maten”, faig una crida a tots els militants i sobretot als màxims representants de cadascun dels corrents que actualment hi ha al partit perquè no caiguin en el parany que només hi pot haver un vencedor i tot els altres són els vençuts; no deixem que la tria que hem de fer en aquest congrés d’ERC ens afebleixi.

A Esquerra Republicana de Catalunya tenim una pluralitat d’opinions però no oblidem que tots els militants hem promès acatar el que diuen els estatuts d’ERC i que estem plenament d’acord amb la declaració ideològica d’ERC.

Tots els militants dels corrents de Reagrupament.Cat o d’Esquerra Independentista o del sector del Carod o els que estan amb Puigcercós tenim la mateixa ideologia i creiem en la declaració ideològica d’ERC.

Ideològicament, ningú no pot posar en dubte que tots els militants d’ERC som d’esquerres, que som republicans i que som independentistes.

Tenim diferències, és clar, però sempre dins del marc ideològic que representen les tres sigles d’ERC.

Un pot ser dins de les esquerres, més socialista que socialdemòcrata, o més liberal que socialdemòcrata, però segur que a ERC no hi ha cap militant que sigui conservador o neoliberal capitalista.

Estic segur que tots els militants d’ERC som republicans i creiem en la igualtat total de drets i deures entre tots els homes, així com la llibertat individual i dels pobles a ser el que ells vulguin ser. Per mi és inversemblant que hi hagi militants d’ERC que creguin en la monarquia i el imperialisme.

Tampoc no em puc imaginar cap militant que no vulgui la independència de Catalunya.

Si hi ha algun militant que no pensi així, és que s’ha equivocat totalment de partit.

Per tot això, una vegada ha quedat clar que ideològicament tots els corrents que aspiren a liderar ERC són iguals, cal posar el debat d’aquest congrés d’ERC al lloc que li correspon.

En aquest congrés el que es vol definir és:

a) Quina és la millor estratègia per aconseguir els objectius d’ERC que tots compartim.

b) Quin model de partit creiem que és millor per poder dur a terme els objectius d’ERC que tots compartim.

c) Quins són els militants que millor ho poden dur a terme, començant primer pel màxim representant, el president d’ERC i pel que s’ha de cuidar de gestionar el partit, el secretari general.

d) Atesa la pèrdua substancial de suport de la ciutadania, quins són els canvis que s’han de fer per tornar a recuperar la confiança dels electors.

Així de fàcil, i no cal cercar tres peus del gat.

Però com podem anar veient amb les notícies que van sortint respecte a aquest congrés, sembla que hi ha perill de divisions i de confrontaments dins d’ERC. No ens equivoquem! Si ara a ERC hi ha aquesta aparent divisió no és per culpa dels ideals i els objectius que persegueix el partit, sinó que una part important de la militància no creu que l’actual direcció del partit estigui fent les coses correctament. Si els actuals dirigents d’ERC haguessin fet bé els deures que la militància els va encarregar ara fa 4 anys, estic segur que no ens trobaríem en aquesta situació en què ara ens veiem.

Pel bé del nostre partit, entre tots els militants hem de treballar, discutir, dialogar i escoltar-nos amb el cap fred i després triar segons el que pensem que és millor d’acord amb els punts esmentats abans. Jo tinc clar quina corrent tindrà el meu vot: la del Reagrupament.Cat amb Joan Carretero al capdavant.

Però malgrat que hi haurà un corrent que obtindrà més suport i d’altres que en tindran menys, de cap de les maneres no pot haver-hi només un guanyador i que tots els altres siguin els perdedors. Cada militant és una persona que lluita amb totes les seves forces i capacitats per ERC i cap militant sobra.

Després del congrés del juny, Esquerra Republicana de Catalunya ha de ser l’única guanyadora.

Que la tria ens faci més forts!

Manel Bargalló

"Des de l'Exili"


Gent d'Esquerra

Gent d'Esquerra.- Ahir el Consell Nacional d’Esquerra donava el tret de sortida per la convocatòria de les eleccions primàries per elegir Secretaria General i President (7 de juny) i el Congrés Nacional (14 i 15 de juny). Amb un 71% del vots favorables es va aprovar el reglament que regularà un procés únic entre els partits polítics catalans, un veritable procés que ha de donar més força que mai al partit amb més història dels actuals amb representació parlamentaria.

Amb aquesta decisió comença la cursa per l’elecció de les persones que hauran de dirigir Esquerra pels propers quatre anys, en d’anterior post analitzava els quatre candidats i clarament me decantava per la proposta encapçalada per Joan Puigcercós, crec sincerament que és la millor per tal que Esquerra estigui en la millor situació possible, i superi els millors resultats obtinguts per aquest partit en els darrers anys.


Ara comença la recollida de signatures entre els militants per nomenar candidats (cal recollir un 5% dels 10.000 militants) i us enllaço amb la pagina web de la candidatura http://www.gentdesquerra.cat/aquesta és la meva aposta per tal de donar un impuls guanyador al nostre partit, tenim per endavant molts reptes, finançament, dret a decidir, eleccions a Europa, al Parlament de Catalunya, municipals i crec que amb Joan Puigcercós i Joan Ridao podem afrontar amb èxit els nous reptes.

dijous, 3 d’abril del 2008

ERC, un partit diferent, però és el meu partit


Qui creus què guanyarà? A qui votaràs?

Tots els candidats tenen l’obligació d’acceptar la democràcia de les urnes, cap altre partit farà mai un procés com aquest, seria imperdonable que les qüestions personals ens aboquessin a una esquerda.

Tothom te dret a presentar-se, però és evident que cal uns mínims, i per tant és necessari i saludable que els candidats presentin un mínim de signatures per poder-se presentar, fins i tot caldria que presentessin “un aval que garanteixi que acceptaran el resultat.” Prou de fugides a la Rahola.

1.- Joan Puigcercós.- El conec, he compartit treball a Madrid i moltes hores de converses, s’ha sacrificat per aquest partit i per els seus líders, masses vegades ha pagat pels errors dels altres, ara és el seu moment i el necessitem. Honestament és la millor opció per la gent d’Esquerra.

2.- Uriel Bertran.- El conec des de fa uns quants anys, de l’època de Secretari General de les JERC, amb ell vam organitzar una jornada festiva- reivindicativa a Blanes en defensa del Delta de la Tordera, després vaig compartir durant uns anys reunions a l’executiva d’Esquerra i com a President del Consell Comarcal de la Selva vam estar amb contacte per l’Acampada Jove d’Arbúcies.

Té espai a Esquerra, la seva empenta i les seves ganes de millorar el partit, el fan necessari, però el perdent algunes de les seves actituds, és incorporable a un partit obert i modern, però no per encapçalar l’Esquerra del segle XXI.

3.- Joan Carretero.- Des de fa anys que el conec, des de la distància, jo a la costa, ell a la muntanya, va aconseguir uns excel·lents resultats a les municipals que va revalidar amb posterioritat, tot un caràcter, però mai ha demostrat tenir una excessiva sensibilitat cap al partit.

De totes maneres la seva experiència, el seu treball i la voluntat expressada de millorar esquerra, permeten que pugui ésser una persona vàlida, però sincerament no el veig per dirigir Esquerra.

4.- Ernest Benach.- Institucional, ha estat el darrer en anunciar la seva candidatura, no la entenc, tanta tàctica, és l’única candidatura en que el seu líder no es presenta. Han renunciat fins i tot abans de començar.......

Guanyi qui guanyi, demano lleialtat cap a Esquerra.