dilluns, 31 de març del 2008

Madrid (2004-08), fi d’una etapa

Gràcies a la meva família per haver-me permès gaudir d’aquesta oportunitat i per haver-me donat la sorpresa, una gran sorpresa aquest darrer dissabte, una trobada amb tants amics.

Escric aquestes ratlles a dalt de TAV, de tornada de Madrid, on he anat com a membre de la Diputació permanent i portaveu adjunt al darrer acte de la legislatura, aprovar la darrera acta, he aprofitat per saludar a companys i personal de la cambra.

He compartit aquest darrer acte com a diputat amb Llamazares, Pedro Azpiazu, Joseba Beloki, Uxue Barcos, Begoña Lasagabaster, Sánchez Llibre, Martínez Pujalte, Diego Lòpez Garrido, Montserrat Colldeforns, i fins i tot de Teresa Cunillera i Eduardo Zaplana, entre altres. Lògicament he saludat per darrera vegada al President Marin i a la resta de membres de la mesa, abans de marxar de l’edifici de la carrera de Sant Jeronimo per darrera vegada com a diputat.

Pujant al despatx he coincidit amb la nova portaveu del PP Soraya Saez de Santamaria a qui he felicitat pel seu nou càrrec, donarà que parlar, sense cap mena de dubte.

Finalment he recollit les darreres coses del meu despatx, he tancat l’ordinador, la llum i la porta, i he desitjat sort als companys i treballadors del Grup Parlamentari que avui hi eren presents, en Ramon i l’Eva.

Han estat quatre anys intensos, impagables i plens d’experiències, ningú m’ho traurà, ha estat una satisfacció haver estat diputat per ERC a Madrid, he fet el que he pogut i he cregut, gràcies per haver tingut aquesta oportunitat.

Gràcies a tots i a totes, pel vostre encoratjament, podreu seguir comptant amb mi, allà on sigui, no ho dubteu.

dissabte, 29 de març del 2008

Vull seguir veient “Polònia”


“Aturem el PP, i votem ZP que és molt simpàtic”

Estic convençut que aviat molts ho lamentaran, de moment el PSC s’ha vist obligat a canviar la seva valoració, ara diu que la victòria és deguda a ZP, no al PSC, el que no ser, és si es refereix a Polònia o a la Moncloa.

Vist l’impacte del meu comentari anterior sobre el programa estrella de TV3, “POLÒNIA” vull aclarir alguns conceptes, en cap moment voldria que les meves modestes paraules puguin representar un perill pel programa.

Vull que POLÒNIA continuí, però tinc dret a expressar les meves sinceres opinions, i el que vaig dir, ho he dit convençut. I ho he dit fruit del comentari de mes persones, comentaris que s’han vist confirmats després del ressò del meu article.

Els catalans som per antonomàsia, defensors de l’autocrítica, pessimistes, semblants als seguidors del Barça i amb un cert punt de masoquisme, sobretot quan ens toca parlar de nosaltres mateixos.

Fins i tot som capaços d’ajudar els espanyols a no tenir de president un representant de la dreta dura, fins i tot, gràcies a Catalunya, el PSOE ha obtingut la victòria a les darreres eleccions, ara caldrà veure de què ens servirà tant esforç i sacrifici.

Malauradament i desitjo equivocar-me, dins del nucli dur del PSOE, no valoren aquest esforç, tot al contrari, donen la culpa dels mals resultats a Espanya per l’excés de Catalunya en la passada legislatura.

La prova del cotó de ZP, molt aviat, el nou finançament, o reduïm l’espoli fiscal, o 25 diputats inservibles.

“Esquerra hi guanyarà” no malbaratem el somni dels justos

dijous, 27 de març del 2008

Video de l´homenatge a Salvador Seguí, ens ha d´empenyer el contexte politic que ens vindrà

Fa uns dies vam fer homenatge al sindicalista de la CNT, Salvador Seguí, com un referent poc valorat , símbol del catalanisme obrerista, aquesta majoria social que cal recuperar plenament per a l´independentisme, ja que l´espoli salarial(534 euros) i fiscal (2622 euros) i de serveis públics privatitzats o colapsats no poden continuar, cal el Marc Català de relacions laborals (IPC Català, Banc Públic català, Seguretat Social Catalana, trencant caixa única unionista espanyola, Convenis laborals nacionals catalans, polítiques passives i actives amb prestacions i pensions amb índex català, no com ara,etc... i l´independentisme ha de preparar context politic davant retallada de l´estafatut al Tribunal constitucional espanyol i el nou engany del finançament en ell acordat, per preparar la ruptura democràtica amb l´estat espanyol, i el nou full de ruta que els diferents corrents d´ERC hauran de tenir en compte aquests elements per sumar la majoria social, el catalanisme obrerista, el que no arriba a fi de mes i està hipotecat i maltractat per l´estat espanyol. Us passo el tall de l´explicació històrica per part de l´oriol jonqueres, iniciativa que hem empès els companys des de la transversalitat sindical amb Sindicalistes per la Sobirania:



dimarts, 25 de març del 2008

ERC i l’ala oest......

“sense l’eix nacional (prou espoli fiscal) no hi ha eix social (sense
concert econòmic no és possible).”


D’entrada recomano l’article que amb aquest mateix nom ha escrit a la Vanguardia, Francesc-Marc Álvaro, on analitza i valora la situació d’Esquerra i els motius del descens electoral.

Atribueix el principal problema del nostre partit a “la impaciència” i ens recomana que veiem la seria de TV, americana per més senyes, que dona nom a l’article, un exemple segons l’articulista d’administració del temps en la política.

En la segona part de l’article atribueix el descens d’Esquerra principalment “a l’enorme distancia entre la retòrica dels dirigents d’Esquerra i l’actuació diària” i en molta menor mesura, sense obviar-les, a les tesis de CiU i altres sectors (haver fet President Montila) o a les del PSC( que acusen a Esquerra d’infantilisme).

Estic en bona part d’acord amb l’autor, ja en els meus inicis com a regidor a Blanes, vaig descobrir que en política calia intentar fer el mateix a l’oposició que en el govern, i quan això no és possible, cal explicar-ho i entonar si s’escau el “mea culpa.”

Vam oferir moltes expectatives, i malauradament tot és molt més complicat; ni és tant factible o fàcil convertir sectors socialistes en votants nostres, ni tampoc acabar amb CiU. Per començar, ni tant sols tenim entre els nostres votants, a la majoria dels independentistes d’aquest País. Fins i tot alguns d’aquests independentistes han preferit votar ZP per aturar el PP, abans que votar Esquerra.

El congrés de juny ha de permetre reflexionar sobre el perquè del que ens ha passat, no fer-ho ens pot seguir portant a un descens inevitable de vots, ens cal fermesa, ens cal complir el que vam signar en el govern d’entesa, que no vol dir deixar de fer polítiques nacionals, tot al contrari, actuar nacionalment des del govern d’entesa és fe creïble el nostre discurs.

A la vegada cal preparar-se per les properes eleccions nacionals catalanes, si el PSC les vol avançar que no sigui per nosaltres, ara bé cal preparar el partit per un sal qualitatiu en les nostres propostes, cal tenir present que primer és el País, i que sense l’eix nacional (prou espoli fiscal) no hi ha eix social (sense concert econòmic no és possible).

Si Esquerra s’enfonsa, una part del País també, i aquesta responsabilitat també és dels dirigents que sortint del proper congrés. Que el debat sigui l’intens que és vulgui, tothom te dret a presentar-se, ara desprès, guanyadors i no tant guanyadors a una, no ens podem malbaratar el millor dels partits polítics, ni podem malbaratar el somni dels justos.

Com diu en el seu apunt Saül Gordillo, recomano el seu post, “perquè l’únic partit que no va anar a la manifestació de 1-D n’ha sortit victoriós? ”Aquesta i altres preguntes donen per molt.

CiU, ERC i IC tenen que reflexionar, els socialistes son uns grans
professionals “dels temps en política”. Com recomana en Francesc-Marc Álvaro,
anirem a comprar “els DVD de l’ala oest d’aquest País” el que encara no se, és
si ja són al mercat.

dilluns, 24 de març del 2008

Hi ha vida més enllà del nou de març

Segons a quí escoltes o segons a quí llegeixes, sembla que hi ha hagut un abans i un després del 9 de març. Potser és així per algunes persones o per alguns partits, però sens dubte, Catalunya no ha sofert cap canvi significatiu respecte als darrers anys.

En el cas del meu partit, ERC, ha obert definitivament un debat que ja era present des de que l’Estatut es va retallar, que va continuar present després de les eleccions del 2006 i que ara ha pres cos mediàtic de cara al proper congrés del partit. I això, creieu-me, és bo; i ho és perquè Catalunya continua patint moltes mancances i amb una Esquerra reforçada després del congrés, podem ser capaços de liderar el projecte sobiraniste del nostre país.

Ara sembla com si els “catalans emprenyats” hagin desaparegut del mapa i potser sí que ho han fet (de moment) del mapa mediàtic, però estic segur de que no tardarem gaire a tenir prous motius per sentir-ne parlar de nou de catalans emprenyats o millor “catalans i catalanes reivindicatius”, m’agrada més reivindicar que emprenyar-me.

De fet, tot continua igual. Els papers de Salamanca continuen sense repatriació, el dèficit en infraestructures continua present, encara no podem decidir sobre l’aeroport del Prat, el recurs contra l’Estatut encara hi és, la negociació del sistema de finançament encara s’ha de fer i a més sembla que Andalusia ens agafa avantatge i pot resoldre-ho abans que no pas nosaltres, els transformadors de Endesa que hi ha als nostres carrers continuen essent vells i obsolets a banda d’antiestètics i en casos determinats perillosos, Rodalies continua en mans de RENFE i sense inversions a la vista, l’horitzó 2014 sense inversió de la Unió Europea i amb la caducitat del finançament que marca l’Estatut assenyalen una data molt problemàtica per al desenvolupament econòmic a Catalunya i a més amb el fantasme d’una crisi internacional que també ens agafarà amb major o menor grau, però que ho farà segur.

Per tant, el resultat polaritzat de les darreres eleccions estatals no ha canviat gran cosa en el panorama, tret de resultats vistos en clau de partit, però mai valorats en clau de país, doncs els resultats que poden marcar molt la política catalana en clau de país són els de les eleccions al Parlament de Catalunya, on la polarització no pot imposar-se.

Efectivament hi ha vida més enllà del 9 de març i efectivament tenim molts reptes pendents d’afrontar. Convé que Esquerra estigui ben asentada de portes endins, perquè en el futur hem de ser la força clau per mantenir viva la flama sobiranista de Catalunya, encara que no l’única. Si mirem anys enrera, només 8 anys enrera, tenim més representació arreu on som, i sí, el darrer cicle electoral ha corregit a la baixa aquesta quota de representació, però si som capaços d’adreçar el rumb, Esquerra té l’oportunitat històrica d’aglutinar aquells sectors que a hores d’ara, tot i ser sobiranistes no hi confien. Això ens permetria donar un salt endavant que ens situaria en una posició privilegiada per poder fer avançar el país cap allà on els sobiranistes volem.

Cal treballar en aquest sentit, després del congrés d’Esquerra no pot haver dubtes ni discrepàncies importants.

7-J: Esquerra hi guanyarà (4) i “Polònia”

“Doctor i exconseller” Joan Segura, “A Joan Puigcercós” Bernat Villaronga, “A Carolina Marquez” Jordi Isern, “Alegries convergents” Montse Juvanteny, “l’apuntador” Josep Mª Pasqual, “l’hora del balanç” Carles Duarte.

Us recomano més articles o cartes que parlen d’Esquerra i el seu futur, és d’agrair tantes persones parlant del meu partit, és fantàstic que existeixi un debat obert i franc per encaminar Esquerra com a partit de referència. Per això recopilaré aquests articles en el meu bloc.

Com sempre a Esquerra li toca obrir els nous camins, i això sempre és un risc, vam ser els primers en parlar de concert econòmic i avui tots els partits de tradició democràtica ho reivindicant, encara que tant sols sigui de paraula, som els primers que afrontarem un debat sobre els propers anys del catalanisme i altres com CDC també ho han anunciat.

Avui mateix sectors nacionalistes de CDC demanant un acostament cap a Esquerra, fins i tot es formulen corrents independentistes, o fins i tot posen el dret a decidir com l’eix del seu catalanisme, i tot això passa dins el partit de Jordi Pujol, un Jordi Pujol més llançat que mai i a la vegada més interessant.

Canviant de “xip”, ahir vaig veure la repetició del especial de “Polònia” sobre les eleccions de 9-M, no soc habitual de la sèrie, he vist molts pocs programes, però si que he sentit molts comentaris de la gent que el segueix amb passió. Ahir vaig coincidir amb altre gent que l’estava mirant, “el programa estrella i que dirigeix Toni Soler, es pervers pel catalanisme polític”.

Els dirigents de CiU i Esquerra apareixent com simples, folklòrics, sense principis, interessats en lo seu, com si el País fos l’excusa dels seus objectius. Pel contrari els dirigents socialistes, son la modernitat, els simpàtics, la bona gent, el present i el futur, i a sobre, les falses promeses de ZP son presentades com elements de normalitat democràtica del personatge.

“És pervers “Polònia” pel catalanisme polític?”

diumenge, 23 de març del 2008

7-J: Esquerra hi guanyarà (3)

“Amb Esquerra tot s’hi val” Jordi Grau, “Esquerra i els altres” Lluís Mundet, “Debat republicà” Joan Puigcercós, “Linxament mediàtic” Pau Rovira

Tots ells, articles o cartes publicats a diferents mitjans de comunicació aquest cap de setmana, tots ells, partint de l’autocrítica, aposten per un partit independentista més fort que mai, tots parlen d’enfortir un projecte que segueix viu, malgrat ser l’objectiu de bona part del poder de sempre. Us els recomano

Avui mateix en una entrevista a La Vanguardia, el Conseller d’Economia i segons diuen cap del sector catalanista del PSC diu “Los diputados del PSC harán lo que se decida en Catalunya.” Una frase, sense cap mena de credibilitat, mereix la portada del diari degà de la premsa catalana, i dic sense cap mena de credibilitat, perquè algú es pot creure que els 25 diputats del PSC si s’escau votaran diferent del PSOE?

Si fins i tot en aquesta passada legislatura van votar a Madrid en contra de fins a sis lleis aprovades pel PSC al Parlament de Catalunya. Algú els va linxar, els va criticar? algun lliure pensador els hi va dedicar un article com cal en algun d’aquests poderosos mitjans de comunicació?.......

Com a militant d’esquerra m’ha sabut greu la pèrdua de més de la meitat dels vots de 2004, però per aquest motiu farem penitencia, ho purgarem, i fins i tot en flagel·larem. Però més greu me sap que alguns d’aquests vots fins i tot han anat al sarró de Rodríguez Zapatero, amb l’única excusa que calia aturar el PP.

El resultat, una victòria esclatant dels socialistes a les darreres eleccions, amb aquesta victòria els socialistes assumeixen la seva responsabilitat d’ésser decisius en el desplegament de l’Estatut i sobretot en aturar l’espoli fiscal dels catalans i catalanes, és a dir aconseguir un model de finançament pel País de resultat concert econòmic, sincerament, us creieu que seran capaços de fer-ho? Ho sabrem molt aviat.

Esquerra ha fet coses malament, segur, però si esquerra no hi fos, caldria crear-la i fins i tot inventar-la. El proper juny, segur que “esmolarem ben ve les eines..” i guanyarem

dimecres, 19 de març del 2008

ERC ha de aglutinar als 3.408.794 treballadors/es catalans, el catalanisme obrerista és majoria social


Repassant dades de l´afiliació a la seguretat social espanyola(encara), tenim a Catalunya 3.408.794 treballadors/es a compte propi o d´altri. Altra cosa és que no es tingui percepció particular obrerista, però que la realitat d´una societat hipotecada al 73% , amb un 58% de mileuristes, cada cop fa més evident juntament amb la desaparició d´una capa mitjana i es tendeix a un model bipolar de gent molt rica i una majoria cada cop me´s empobrida i precaritzada.
Què ha fet i sobretot què ha de fer ERC per aglutinar aquesta majoria social que ens portaria cap a la sobirania per millorar les classes socials populars del catalanisme? Aquesta hauria d´ésser una de les claus de la futura direcció d´ERC i em permeto la llicència de dirigir als futuribles candidats el missatge que sense aquesta majoria social el país no avançarà cap a la sobirania, sinó es fa un discurs a les preocupacions de les classes populars amb un ampli ventall de preocupacions que des de la constitució d´ERC als anys 30 va fer constituir en la força hegemònica. Llavors unificant casals republicans, rabassaires, obrers de fàbriques que escoltava el territori i les comarques,aglutinats en una ERC de bracet d´una hegemònica CNT amb més de 500.000 afiliats,que inclús va tenir consellers al govern de la Generalitat amb ERC. Cal en el marc del segle XXI, trobar les eines, i crear-les per repetir la història per acompanyar la majoria social cap a la sobirania del nostre país.
Igual que per a molts sectors socials s´ha trencat el tòpic de l´independentisme, també en el sindical , molts dels conceptes que defensem des de Sindicalistes per la Sobirania, han anat assumint-se, com el Marc català de relacions laborals, IPC Català, convenis laborals propis, etc.
Un avenç que no té encara una traducció en la substitució de una casta dirigent sindical desacomplexadament nacional en la pràctica, vist la representativitat sindical, malgrat que a l´afiliació sindical i milers de delegats sindicals són gent independentista, o com a mínim, ho veuen com a solució per millorar les condicions de vida de les classes populars. Algun dia caldrà desenvolupar una conferència sindical transversal pel sobiranisme, si la cosa continua sense que direccions sindicals, i no cito sigles fan un tomb real , i no només de discursos que no es tradueixen en fer convenis marc catalans, per exemple els darrers 8 anys, pensant més en el que diuen direccions sindicals de Madrid que la realitat catalana.
Tenim casos com els conductors d´autobusos de Barcelona, que ni tan sols reben un suport polític evident de la casta de l´stablishment, malgrat una lluita sense precedents, lluites davant deslocalitzacions com Fraphe, expedients de regulació com a Nissan , etc, com volem que no hi hagi me´s abstenció i desànim, si la majoria de partits defensen els beneficis empresarials sense responsabilitat social i les privatitzacions de serveis públics?. També l´independentisme ha d´estar com a exponent vora auqestes inquietuts. I com no, la majoria que pateix per l´Euribor, s´ah plantejat les institucions europees si són democràtiques,com el BCE,? No les triem la ciutadania, sinó una terna de buròcrates lluny de la realitat social, dins una Unió Europea neoliberal que financia deslocalitzacions a països emergents, amb pressupostos . La mateix història de sempre: amb diners que es treuen del consum de les classes populars, financem el perjudici sobre la majoria social treballadora, i el mateix passa amb el 80% dels impostos que paguem els treballadors a l´estat espanyol, que financien missions internacionals a saber quins països, en nom de la globalització capitalista. Mentrestant a Euskadi ja preparen un gran Banc Públic basc. I aquí a què esperem? I diguin que diguin, el capitalisme esta en crisi, només cla veure que la sobreproducció, cada cop crearà més crisis econòmiques i financeres, i com no, el BCE , a donar diners de tots per reflotar la banca. Masoquistes, o inconscients de la realitat que hauríem de conèixer aquest me´s de 3 milions de treballadors/es catalans, i també del conjunt dels Països Catalans.
Unes realitats que no hem de defugir, i que cal que també ERC faci pedagogia , com a partit d´Esquerres. Ja que del contrari, es gira l´esquena a la majoria dels 3.408.794 treballadors/es i seguint pautes de partits neoliberals, més enllà que es autocitin com a socialistes(PSC), liberals(CIU-PP), en les seves pràctiques. Som diferents, i els treballadors del nostre país, ERC ens ha de visibilitzar no com a part del sistema de dominació capitalista, sinó d´emancipació social de les classes populars cap a la plena independència del nostre país. Llenço al debat: Carod, Puigcercós, Bertran i Carretero, aposten per la justicia social i la independència i inquietuts dels 3.408.794 treballadors/es del nostre país i de la resta dels Països Catalans. Aquests és el debat real que ens cal com a partit a ERC i com a país per sortir davant model colonial de pèrdua de poder adquisitiu continu i de competitivitat basada en salaris baixos . M´agradaria que tots els futurs candidats quan es fessin públics, es fessin seu aquest discurs , no com a retòrica, sinó perquè és una de les poques vies si volem ser una majoria social en pocs temps, davant la gestió de l´stablishment i del peix al cove de la resta.
Ja ho va dir Salvador Seguí que qui posaria traves a la independència seria la Lliga Regionalista i Foment del Treball, els treballadors no ens fa por, ja que no hi tenim res a perdre. Aquests continuen tenint equivalents actuals. Però a ERC, no ens ho podem permetre de renunciar a l´obrerisme catalanista, si volem ser de nou majoria social, amb discursos, però sobretot en fets en l´acció política.

dissabte, 15 de març del 2008

Cal sumar, no dividir

Ara ja ha passat una setmana i hem tingut temps de reflexionar.
Hem perdut més de 300.000 vots en referència a les últimes eleccions, però en 10.000 en teníem prou per treure dos diputats més, que ens haguessin anat molt bé per a ser una mica més creïbles i no fer tant el ridícul.
El fet és que aquests 10.000 hi són, però s'han quedat a casa. Jo mateixa vaig dubtar fins l'últim moment si anar o no anar a votar, finalment ho vaig fer, però només per no sentir-me desprès malament. Sense cap convicció.
Caldria analitzar perquè els propis militants o simpatitzants d'Esquerra no han anat aquesta vegada a votar.
Alguns segurament perquè veien que el seu vot només serviria per fer president en Zapatero, uns altres..
Jo no hi volia anar perquè particularment, ja fa molt temps que em fa molta ràbia veure que els dos màxims dirigents del meu partit sembla que tenen tot el que volien i són feliços cadascun en el seu càrrec a la Generalitat.
No ho trobo normal, no trobo normal que ells i tota la executiva tingui càrrecs importants. Aleshores, qui mira i pensa pel partit?, desprès es troben en la sorpresa de que les bases modifiquen el seu programa.
Sembla que al millor estil CiU (si estàs descontent et dono un càrrec i calla) els nostres dirigents estan fent el que tant han criticat en els altres i aquí tenim la mare dels ous. Molts dels militants estem desencisats perquè per fer el mateix que s'ha fet durant més de vint anys, no ens calia arribar al govern.
Perquè per a molts ser d'Esquerra és molt més que tenir un carnet per si algun dia em serveix d'alguna cosa, com han fet sempre els convergents, ser militant d'Esquerra vol dir un sentiment profund de país i de servei al país i a les persones que hi viuen, i si el meu país en aquest moment no necessita la feina que estic fent la deixo i en busco una altra de més adient, no em quedo perquè sí i per damunt de tot i de tothom.
Fa uns anys quan el senyor Carod va agafar les regnes del partit se'l va trobar destrossat per uns personalismes que va criticar fins la sacietat. Ha fet una molt bona feina, jo he de reconèixer que l'he escoltat i l'he admirat amb entusiasme, però ara penso que hauria de saber que el seu moment ja ha passat i que encara pot ser molt vàlid al partit, però en un altre lloc. Hauria de deixar el camí lliure per a noves veus i nous projectes, projectes que sumats a la feina feta per ell fins ara, ens han de portar cap a un referèndum significatiu.
Però sempre sumant, mai dividint, els militants de base que hem patit les divisions d'Esquerra no ens en mereixem una altra.

Carod, Puigcercós? Esquerra!

El debat ja fa temps que ha començat a Esquerra. Ara, després dels calamitosos resultats a les darreres eleccions, aquest debat s’intensificarà en vistes al proper congrés del partit per raons òbvies.

Puigcercós i Carod-Rovira ja estan movent peça per començar a preparar els seus equips de cara a presentar candidatura. Tant el moviment d’Esquerra Independentista com el de Reagrupament jugaran segur un paper destacat en les setmanes que venen. Ja veurem si també apareixerà aguna altra candidatura provinent d’aquests sectors o bé acaben incorporant-se a les dels actuals president i secretari general.

Però crec, que per damunt de tot plegat, el que haurem de valorar i molt és les candidatures en el seu conjunt. No és tan important quí sigui el president d’Esquerra després del congrés, sinò quins seran els membres de l’executiva. Una executiva que haurà de respondre a un equilibri territorial de debó, que s’ajusti a la realitat en quant a les xifres de militants arreu del país. Sense anar més lluny, Barcelona ha de tenir una representació destacada en aquest nou projecte d’Esquerra. Comptem amb gent prou bona, com el Jordi Portabella, l’Oriol Amorós o el Rafel Niubó, entre d’altres, com per tenir un pes prou important al nucli principal del partit.

A més, també haurem de sopesar molt bé, quin projecte s’ajusta més a la realitat de l’independentisme català, tot pensant que les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 són crucials, doncs són les que en funció dels resultats i les futures aliances que en fructifiquin, marcaran el full de ruta cap al 2014.

I per descomptat, hem de reforçar el paper del republicanisme i l’ètica com un tret diferencial esencial respecte altres formacions catalanistes com ara CiU. Aquest ha de ser el pal de paller d’un renovat discurs d’Esquerra.

En definitiva, el que hem de desitjar tots i totes els que formem part d’Esquerra, es que després del congrés el partit surti reforçat, independentment del nom del president. Jo a hores d’ara no em puc mullar encara. No conec les candidatures en el seu conjunt ni el full de ruta de les mateixes cap al 2014. Però quan arribi el moment em mullaré segur.

dimarts, 11 de març del 2008

ERC necesita recuperar coherència en els seus postulats polítics, per sobre de personalismes

Després des resultats adversos d´ERC arreu del país, que ha suposat en relació a les anteriors d´una pèrdua de més de 300.000 vots, és hora de fer reflexió. Elements: hi ha qui diu que la bipolarització, i i reduccionisme entre PP-PSOE, com no, que els mitjans afins de cadascun dels partits han accentuat, ja que ambdós els convé,han desdibuixat nacionalment les postures de l´independentisme polític dels 8 als 3 diputats a les corts espanyoles. Elements: un atemptat amb ressó de declaracions de la filla de l´ex-regidor del PSOE a Arrasate, que no s´ha analitzat el valor sentimental que pot haver influit en el vot, quan va incrementar-se la participació, una bona campanya electoral del PSC-PSOE amb isatges simples o ells o el PP, la desmobilització per el fracàs estatutari de la gent més sobiranista, i la cada cop més sentit comentari que aquests de la cúpula d´ERC, que et sents dir "que s´han acomodat al poder i a la cadira".
Cadascú farà la seva valoració, i elements no en falten, però hi ha qüestions que s´obvien:
- No tenim un entorn mediàtic afí: els mass media defensen l´stablishment politic(PP-PSOE-CIU) i et solen treure quan desgastes a oponent politic afí del mitjà. Només cal veure el PSOEriódico, per veure com s´esplaia per dimensionar en clau de crisi ERC, quan un fet de acompanyar a marxar amb fets a tot un President de la Generalitat, com Pasqual Maragall, quin tracte minimitzador han tingut els mitjans pro-PSOE(PRISA, SER, GRUPO ZETA..) que en el cas de l´expulsió de Carod del govern prou que es van explaiar i que ara, apostaran per donar cobertura al candidat d´ERC que aseguri major comoditat de mantenir en les institucions el PSC que depenen de suport d´ERC. Cal estratègia nacional per construir mitjans de contrapoder, i ERC no s´ha cregut encara la XARXA REPUBLICANA de més de 300 blocaires( i no només els intitucionals) que té de militants d´ERC i JERC, perquè l actual direcció encara percep com un destorb o actua amb una certa supèrbia i obvia que som un partit assembleari i TOTES LES VEUS són necesàries per reforçar el projecte de l´esquerra independentista. Per quan el web oficial les recollirà linkant a tots/es plegats? El proper congrés hauria de tenir un espai propi pels internautes i blocaires militants, com un primer pas per rectificar i veure la militància de base com un valor i no com un destorb, com més d´un militant m´ha fet evident. Som 322 mitjans de comunicació a internet la XARXA REPUBLICANA.
Per això des de la base promocionem bloc col.lectiu transversal,LA XARXA REPUBLICANA, que qualsevol militant d´ERC i és convidat a dir-hi la seva, en funcionament abans de presents eleccions del 9 de març.
- El problema més greu que té ERC és coherència politica amb els seus postulats, obert a una majoria social, que aglutini al 31% de persones que votaria a favor en un referèndum d´autodeterminació. Cal recuperar discurs ilusionador i traslladar-lo a les institucions. No es val dir una cosa perquè toquen eleccions i practicar una altra. Algú dirà dragon Khan? No, coherència. El primer tripartit, va ésser entès perquè tenia un contingut politic concret inapelable: regeneració política després de pactes CIU-PP i aire fesc a la genralitat i acord per nou finançament i reforma d´estatut. Es va intentar, vam ser coherents, a diferència de reventaestatuts com Zapatero-Mas, girant esquena al 90% del parlament. Es va consultar les bases, que hi vam donar suport i alguns que llavors érem consellers nacionals i vam donar suport unànim. Segon tripartit. Propostes naif que ni tan sols recuperava feina pendent del acord del tinell. Sensació de la societat que et sents dir: Els que manen a ERC estaven massa avesats i això de ser conseller i anar amunt i avall fa massa patxoca com per deixar-ho. Problema: No es va posar a votació entre la militància el segon acord , i això és l´error més greu d´actual direcció. I potser s hauria votat a favor. Però no ho varen fer. I crec que majoria abans d´un mal acord, que pactessin els traïdors de l´estatut retallat, en contra de la voluntat del parlament, i moltes de les coses que passen ara no haurien passat, perquè estar al goven en si i perquè si, no és garantia de res, si es renuncia als ideals mínims, com fan el naifisme ideològic de CIU-PSC.Desànim intern per pèrdua de coherència, i sensació d´abandó dels principis per la gestió institucional sense compromisos davant del propi electorat del segon tripartit que visibilitzi i justifiquin estada al govern, amb l´agreujant que els mateixos que estan al govern dirigeixen aparell del partit, i per tant per alegria del PSC-PSOE l´estada al govern congela politicament el propi partit, que només és calmat, com fan CIU-PSC, amb la designació de gent militant per fer tasques del propi govern i el més greu, l´espanyolista PSC-PSOE es percep com a no tant dolent entre propi electorat per la no-acció política institucional amb determinats aspectes . El mateix error que va fer CIU amb el PP davant la societat catalana. I la militància de base s´indigna , però treballa des de la base per evitar el desastre previsible, malgrat tot.L´elector ho percep i per contradiccions ja té els partits del sistema.Són eleccions espanyoles. Resultat:Ja el tenim el 9 de març que passem de 8 a 3 diputts, malgrat tenir un tàndem atractiu Joan Ridao i Joan Tardà a Circumscripció de Barcelona, per exemple.
I ara, la premsa que no coneix suficientment dinàmica interna, ho planteja com diferències personals entre Puigcercós i Carod, que casualment, practiquen el bipartidisme que hem patit PP-PSOE: tapa debat que es vol obviar. Hi ha altres possibilitats que són Carretero i Uriel bertran. I perquè altres possibilitats no es puguin treballar el territori, el més convenient, ja que sector oficial ha fet centenars d´actes per la campanya , fem-lo al juny. I si pot ser, a València, que reduim afluència de majoria de militància. Que cadascú tregui les seves conclusions. I algú no s´enrecorda que al Congrés de Lleida, tant Puigcercós com Carod estaven d´acord en eliminar RH d´ERC, ésser un partit assembleari, única garantia que la voluntat de les classes populars del catalanisme sempre tinguem un partit parlamentari que escolti la gent i que eviti endogàmies internes i de regeneració nula com pateixen partits tradicionals com PSC-CIU-PP, hàbits de dirigisme i control orgànic?
Alternativa? Coherència ideològica. Unitat dels corrents del partit a treballar per ERC en ve del país per afrontar un referendum proper d´autodeterminació. I recuperar el discurs social, abandonant derives liberals pròpies de partits de dretes com proposar rebaixes d´impostos. Per això ja hi ha CIU-PP que menystenen els que menys tenen. I recuperar la R de Republicans amb orgull. Sóc partidari de renegociar acord de govern a la Generalitat, com a mínim amb allò que va aprovar militància,i la mateixa IC i PSC, el pacte del tinell, i desplegar-lo. Que no volen? Demostració que ens volen fagocitar de la mateixa manera que li va passar ERC amb pactar amb CIU per fer Heribert Barrera President del Parlament. Que pacti els traidors de l´estafatut(PSC-PSOE-CIU) el seu desplegament, si tenen nassos de pactar. I al temps per tenir majoria social ERC. Coherència i paciència. Les contradiccions, les han de tenir els altres.
Tot està per fer, tot és possible, de nosaltres depèn. Debat obert per parlar amb claretat i reformular per esdevenir no com els altres, sinó l´esquerra independentista, a l´oposició , al govern i a la majoria social, que no ens subordini ni a PSC,PSOE ni a CIU, la centralitat és la coherència d´ésser un mateix, que al temps, té el premi merescut. Rectificar és de sabis i ens ha d´unir construir per esdevenir una majoria social a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i recuperar el pes politic perdut en aquestes eleccions i marcar de nou l´agenda política del país i marcar l´agenda politica de la resta de forces politiques. Entre tots/es ho aconseguirem.

diumenge, 9 de març del 2008

Mals resultats per Esquerra

Pendent de finalitzar l’escrutini, els resultats de les eleccions reflexen a primera vista dues coses.

La primera és que Esquerra no ha estat capaç d’aguantar la forta bipolarització. Tot allò que s’ha endut el PSC, ho ha perdut ERC.

La segona és que CiU es converteix en la força decisiva perquè els socialistes puguin tenir una legislatura estable.

Això, d’entrada fa que el mal resultat d’Esquerra ho sigui per partida doble. I crec que és així perquè la pressió de la possible sociovergència planejarà de nou amb força a Catalunya. Un pacte estable PSOE-CiU a Madrid farà difícil la conjuntura amb el govern d’Entesa a Catalunya, més si tenim en compte que els resultats obtinguts han donat aire als socialistes catalans i han restat molt de suport a Esquerra. Iniciativa ha aguantat el cop i podrà seguir amb el mateix paper que fins ara.

No cal dir, que amb aquest mal resultat, els candidats a presidir el partit de cara al proper congrés que farem enguany, començaran a partir de demà a prendre posicions i que aquest nou procés electoral, aquest cop en clau de partit, també jugarà un paper molt important en el futur immediat.

Es preveu per tant una època de canvis, que d’una banda vindran decidits per la militància, i d’altra banda els marcarà l’encaix d’una possible sociovergència, que tot sigui dit de passada, podria afectar fins i tot l’ajuntament de Barcelona.

En què hem fallat a Esquerra?

No hem fallat pas en el projecte de país. Esquerra sempre ha estat fidel a una política que ens faci avançar en línia recta cap a la sobirania, pas a pas, però amb una meta clara.

Crec que hem fallat en la forma de fer arribar el missatge a les persones. Quan el missatge s’explica amb més de dues o tres frases és massa argumentari i aleshores sembla més una justificació que un argument. Esquerra està donant justificacions des de la retallada de l’Estatut i ha arribat un punt en què una bona part de l’electorat ha deixat temporalment de confiar-hi.

Una altra cosa en la que crec que hem fallat, és que hem tret massa pit quan les coses ens han anat millor, i això tampoc ha agradat a una part del nostre electorat que ens han fet pagar a nosaltres el desencís de la retallada estatutària, tot i ser els únics que ho vam defensar fins al final.

En qualsevol cas, si ho mirem des d’un altre costat, avui ERC té 2 diputats més a Madrid que fa vuit anys, i CiU en té 5 menys. Però quan passes d’1 a 8 i de 8 a 3, passes de l’eufòria al pessimisme.

Aquest resultat ens deixa molta feina per fer en un futur immediat i és responsabilitat de tots i totes els que formem part d’aquest projecte que es faci aquesta feina amb seny, amb el seny que ens haurà de portar a la independència. Hem de posar en ordre moltes coses a casa i ho farem. Hem d’agafar el nostre projecte de país i les nostres idees, les que ja tenim, i ordenar-les de manera que deixin de sonar com a justificacions i sonin amb força en un discurs clar i contundent.

Cal fer una reflexió a fons, però hem de partir d’una base. I aquesta base és que hem de procurar mantenir el cap fred per poder acabar els objectius d’aquesta legislatura a Catalunya. Hem de ser capaços de mantenir aquest govern d’Entesa fins al 2010, que segur que ens ho posaran difícil, però ara més que mai hem de ser la garantia de que el govern de Catalunya no el decideixin a Madrid. Un cop passi això, el 2010 seran figues d’un altre paner i per tant, ja veurem que ens convé a nosaltres i al país.

Per tant, tot i que avui és una mala nit hem de cridar ben fort allò d’”endavant l’esquerra i visca la terra”.

9 de març

Ja ho veieu ens hi jugàvem molt.
I hem perdut.
Les anàlisis poden ser moltes i variades, per a mi es concreten en dues: És trist que quatre anys de feina mal feta es resumeixin en quinze dies de bona campanya per part del PSOE i l'eclipsi dels altres partits envers la bifurcació dels dos grans.
No hem existit Esquerra ha tornat a les beceroles, hem pagat car fer president a Montilla perquè aquells que haurien votat Esquerra han pensat que el seu vot de tota manera feia cap al PSOE, i han optat pel vot útil, i hem pagat car les lluites intestines del partit, ara ens queda el que ens queda.
El futur? cal reaccionar, cal mantenir-nos units si volem aconseguir quelcom però, ho farem? o ens estavellarem contra la paret barallant-nos per ocupar uns seients que no aporten res al partit, al més pur estil convergent?

diumenge, 2 de març del 2008

El 9 de març ens hi juguem molt

Ja es prou sabut que hi ha molta gent que no pensa anar a votar. Per a molts l’excusa és que no tenen prou confianaça en els polítics i em sembla totalment legítim que pensin d’aquesta forma. Però la situació a Catalunya és la que és i l’única forma de fer que això canviï és reforçant l’opció política més adequada per resoldre les mancances que tenim al nostre país, i encara més important, per treballar amb prou temps en la resolució dels problemes que ens esperen en un futur immediat.

L’abstenció és una opció que tot i ser legítima no propicia els canvis. Amb una tasa elevada d’abstenció tot seguirà igual o en tot cas només pot anar a pitjor si la dreta surt reforçada.

El vot en blanc, serveix com a vot de protesta. Però és una protesta que només dura un dia. El dia dels resultats és un vot que pot donar a parlar, sí. Però els quatre anys següents no se’n recordarà ningú, perquè no hi ha escons al congrés per representar el vot en blanc. No hi hauran escons buits de vot en blanc; hi hauran escons plens de diputats i duputades del PP i del PSOE en el seu lloc.

La campanya a nivell estatat està absolutament manipulada, cercant la bipolarització absoluta en els dos grans partits estatals i ignorant de forma intencionada la resta de formacions que poden restar poder als primers i forçar pactes que siguin beneficiosos per a l’equilibri territorial de l’estat. Els grans debats Zapatero-Rajoy, cerquen això precissament. Encara se’n parla del primer debat i demà passat ja en tenim el segon, del qual se’n parlarà fins al dia de les eleccions. Això és una situació francament injusta, més si tenim en compte el sistema electoral de l’estat espanyol, que no és ni de bon tròs el sistema francès o el sistema nord-americà. Aquí sortim a cantar tots el mateix dia, i és per tant de justícia que ens deixin el nostre espai a l’escenari perquè la gent ens vegi i pugui opinar.

Tan descarada és aquesta actitut en alguns mitjans, que el debat dels candidats dels partits catalans que va tenir lloc a TV3, ha estat ningunejat fins al punt de que “El PSOEriódico” titula en portada: “Debat Nul”. Per a catalans i catalanes crec que és molt més transcendental el que es va parlar en aquest debat que no pas tot el que van dir Zapatero i Rajoy.

S’acosta el dia i és molt important per al nostre futur que l’opció sobiranista surti reforçada. Hem de tenir en compte que ben aviat, el 2014, Europa deixarà de donar diners a l’estat espanyol i això és un greuge molt important. Sense anar més lluny, el 72% del TGV Madrid-Barcelona ha estat pagat amb diners d’Europa. Sí, així és, la gran inversió de l’estat a Catalunya ha estat costejada amb fons europeus en gairebé tres quartes parts. I a més, el 2014 caduca el “gran pacte financer” que van tancar en ZP i en Mas amb la retallada de l’Estatut, amb una gran visió per part del president de l’estat i amb una gran estupidesa per part del cap de l’oposició a Catalunya.

Falta una setmana i la tria s’ha de fer tenint en compte els fets recents i les necessitats de Catalunya.

Votar el PSOE és votar a qui va dir que aprovaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Bé doncs tot i ser un Estatut que comptava amb el suport del 90% del Parlament, se’l va “raspallar” en un tres i no res. Votar el PSOE és votar a qui va prometre que tornarien a Catalunya els papers de Salamanca. És votar a qui va prometre publicar les balances fiscals. És votar a qui va prometre que l’1 de gener de 2008 traspassaria Rodalies a la Generalitat. És votar a qui promet que desplegarà l’Estatut tal i com està acordat… però jo no m’ho crec. Les lleis se les passen “pel forro” quan es tracta de Catalunya.

Votar el PP és votar a qui ja ha dit clarament que farà escoles per educar en castellà. És votar a qui farà d’una manera o una altra el trasvassament de l’Ebre cap a Marina d’Or i Polaris World. És votar a qui no tan sols no desplegarà l’Estatut, sino que ens prendrà les competències que els sembli oportú. I a aquests, per contra, sí que me’ls crec. Ens faran la guitza tan com puguin. S’ha de ser nacionalista espanyol, fatxa, de dretes i a més masoquista per votar el PP, si vius a Catalunya.

Votar CiU, és votar per enfortir l’economia del seu partit i res més. Votar CiU és votar al partit que es diu “catalanista”, i que en dues hores va ventilar-se l’Estatut de Catalunya, que va tardar dos anys en ser acordat per les forces del Parlament. Tot per sortir en la foto i tot perquè el Zapatero li va prometre que a les eleccions al Parlament de Catalunya, s’investiria president el cap de la llista més votada. Els van enganyar amb una altra promesa socialista. Doncs no content amb aquesta “baixada de pantalons”, encara ara proposen pactar al congrés espanyol, amb la mateixa jugada. S’ha de ser inepte.

Votar ICV-EUiA és votar el PSOE bis. Votar Iniciativa és votar la “torna”. Recordeu la imatge del Joan Saura anant a signar a Madrid l’Estatut retallat, 24 hores després de la retallada. Recordeu-lo treient abaixant el vidre i treient el cap per saludar en veure les càmeres doncs els vidres eren foscos i havia de deixar-se veure. La foto és importan i l'escena per posar-se a plorar. Votar Iniciativa, és votar la força que a l’ajuntament de Barcelona, predica una cosa i fa una altra. Com ahir al plenari de l’Ajuntament, on es va produïr un fet insòlit. ERC va presentar una proposició per donar la benvinguda, en nom de la ciutat, al nou estat de Kosovo. Com era d’esperar ni socialistes ni populars van donar-hi suport. Sí s'hi va sumar CiU. Però el que va fer Iniciativa no s’entén: van votar a favor tots, excepte un regidor que van fer sortir de la sala per no forçar l’empat que s’hagués produit, ja que un altre regidor, aquest socialista, no va poder assistir al plenari. És a dir, estan a favor de la proposició, però no volen que s'aprovi. Oi que no s'enten? doncs així ho fan tot.

Per tant, no ho dubteu. L’única força política catalana, capaç d’emprar totes les seves forces en benefici de Catalunya, és Esquerra Republicana de Catalunya. Tenim un gran candidat, tenim un projecte de país i tenim un discurs coherent independentment de l’àmbit en que ens trobem, tant si és l’ajuntament, el Parlament de Catalunya o el congrés dels diputats.

Perquè volem un país de primera. Perquè no volem viure en un país amb catenàries de 80 anys d’antiguitat. Perquè no volem viure en una país on una apagada elèctrica tarda 5 dies en arranjar-se. Perquè volem anar de Barcelona al món sense passar per Madrid. Perquè volem unes infraestructures de primer nivell. Perquè amb els nostres recursos i sense l'expoli fiscal ho podriem aconseguir. Perquè ja fa massa anys que dura tot plegat. Per això volem la independència.