Hi ha vida més enllà del nou de març

Segons a quí escoltes o segons a quí llegeixes, sembla que hi ha hagut un abans i un després del 9 de març. Potser és així per algunes persones o per alguns partits, però sens dubte, Catalunya no ha sofert cap canvi significatiu respecte als darrers anys.

En el cas del meu partit, ERC, ha obert definitivament un debat que ja era present des de que l’Estatut es va retallar, que va continuar present després de les eleccions del 2006 i que ara ha pres cos mediàtic de cara al proper congrés del partit. I això, creieu-me, és bo; i ho és perquè Catalunya continua patint moltes mancances i amb una Esquerra reforçada després del congrés, podem ser capaços de liderar el projecte sobiraniste del nostre país.

Ara sembla com si els “catalans emprenyats” hagin desaparegut del mapa i potser sí que ho han fet (de moment) del mapa mediàtic, però estic segur de que no tardarem gaire a tenir prous motius per sentir-ne parlar de nou de catalans emprenyats o millor “catalans i catalanes reivindicatius”, m’agrada més reivindicar que emprenyar-me.

De fet, tot continua igual. Els papers de Salamanca continuen sense repatriació, el dèficit en infraestructures continua present, encara no podem decidir sobre l’aeroport del Prat, el recurs contra l’Estatut encara hi és, la negociació del sistema de finançament encara s’ha de fer i a més sembla que Andalusia ens agafa avantatge i pot resoldre-ho abans que no pas nosaltres, els transformadors de Endesa que hi ha als nostres carrers continuen essent vells i obsolets a banda d’antiestètics i en casos determinats perillosos, Rodalies continua en mans de RENFE i sense inversions a la vista, l’horitzó 2014 sense inversió de la Unió Europea i amb la caducitat del finançament que marca l’Estatut assenyalen una data molt problemàtica per al desenvolupament econòmic a Catalunya i a més amb el fantasme d’una crisi internacional que també ens agafarà amb major o menor grau, però que ho farà segur.

Per tant, el resultat polaritzat de les darreres eleccions estatals no ha canviat gran cosa en el panorama, tret de resultats vistos en clau de partit, però mai valorats en clau de país, doncs els resultats que poden marcar molt la política catalana en clau de país són els de les eleccions al Parlament de Catalunya, on la polarització no pot imposar-se.

Efectivament hi ha vida més enllà del 9 de març i efectivament tenim molts reptes pendents d’afrontar. Convé que Esquerra estigui ben asentada de portes endins, perquè en el futur hem de ser la força clau per mantenir viva la flama sobiranista de Catalunya, encara que no l’única. Si mirem anys enrera, només 8 anys enrera, tenim més representació arreu on som, i sí, el darrer cicle electoral ha corregit a la baixa aquesta quota de representació, però si som capaços d’adreçar el rumb, Esquerra té l’oportunitat històrica d’aglutinar aquells sectors que a hores d’ara, tot i ser sobiranistes no hi confien. Això ens permetria donar un salt endavant que ens situaria en una posició privilegiada per poder fer avançar el país cap allà on els sobiranistes volem.

Cal treballar en aquest sentit, després del congrés d’Esquerra no pot haver dubtes ni discrepàncies importants.